Aquests dies hem estat a Nova York i a Boston per promoure Sant Cugat i buscar aliances que ens ajudin a refermar-nos com a ciutat dinàmica i com a clúster del coneixement i de la innovació.
El temps de crisi no ens ha d’aturar, ans al contrari, hem de ser proactius, buscar inversions, empreses que creguin en nosaltres, institucions en què puguem cooperar. Ens hem de deixar endur una mica per l’optimisme americà. Allà una persona amb una bona idea i que busca finançament per als seus projectes és un emprenedor i sap que té possibilitats de crear riquesa a causa del nombre de gent disposada a invertir en ell amb el seu “venture capital”. Aquí se’l consideraria una persona mancada de recursos, algú que necessita ajuda i la pròpia administració li posa moltes condicions abans que pugui demostrar que el seu negoci pot ser bo per a ell i per a la societat. No pot ser que allà els emprenedors siguin herois i aquí pidolaires. Reconec que sóc una mica “filo-americà”, però també he vist d’altres coses que em sobten i m’agraden. A la tele els presentadors riuen i es fan bromes (no són simples estaquirots), posen un mapa del tràfic aeri amb “aerial delays” (aquí caldria un “Renfe delays”) i la majoria de dependents et somriuen quan demanes un cafè o et fan un “refil” (et reomplen el got). Per cert, en un establiment molt conegut em donaren l’opció de carregar-me la Visa en dòlars o en euros (ei, encara hi ha esperança per a Europa). Però tot i ser en plena campanya electoral, no he vist ni un sol cartell empastifant els carrers. Són tan pràctics que els limiten als llocs on realment la cosa va justeta (els “swing states”). El gruix de la campanya és per televisió i per internet. MARC MONELLS Convergència i Unió
