La por als gossos és una fòbia més freqüent del que pensem i pot arribar a limitar seriosament la vida dels infants. En el cas dels nens amb trastorn de l’espectre autista (TEA), les sensibilitats sensorials i la necessitat de control de l’entorn poden fer-la encara més intensa. Ana Güimil, presidenta de l’Associació Catalana de Zooteràpia i experta en cinofòbia, explica a Cugat Mèdia els resultats que es poden aconseguir a través de la zooteràpia.
Què és exactament la cinofòbia i fins a quin punt és un problema freqüent en els nens?
La cinofòbia és fòbia als gossos. Ara bé, la realitat és que quan a mi m’arriben aquests nens amb por als gossos, sovint no només és als gossos. Hi ha pors associades, com els sorolls forts, els coloms o diferents estímuls. Jo diria que fins i tot hi ha un 10% de nens que tenen fòbia als gossos.
Fins a quin punt aquesta por pot arribar a ser limitant en el dia a dia d’un infant?
Angoixa moltíssim. I no només ho pateix el nen, sinó també els germans i tota la família. Han de deixar plans a mitges, marxar d’un aniversari o d’un pícnic perquè hi ha un gos a prop. El nen es col·lapsa i necessita fugir de la situació.
Normalment, no és una cosa passatgera, sinó que s’ha de tractar. Pot arribar a ser molt limitant, fins al punt de desembocar en una agorafòbia, és a dir, no voler sortir ni de casa.
I com es manifesta aquest impacte en la vida familiar i social?
Els pares ho viuen des d’una posició molt frustrant perquè no saben a quin professional dirigir-se. Quan les famílies arriben a mi em diuen: “Ostres, com ens ha costat trobar-te”. No sabien que existís una figura especialitzada a tractar la cinofòbia.
Els germans també ho pateixen perquè es queden sense fer plans. I el mateix nen ho viu amb ansietat, pena, ràbia, tristesa i molta frustració. Tot això acaba afectant moltíssim la seva autoestima i la seva seguretat.
A més, moltes vegades l’entorn invalida aquesta por: “No passa res, és només un gos”. I això encara els fa sentir pitjor, perquè senten que no són com els altres.
En el cas dels nens amb trastorn de l’espectre autista, la por als gossos sembla més freqüent. Per què?
És més freqüent perquè els nens amb TEA acostumen a tenir hipersensibilitats: auditives, visuals o tàctils. A més, segons el grau, poden tenir més dificultat per expressar com se senten o què els incomoda.
En aquests nens també es pot barrejar el fàstic amb la por, dues emocions que van molt de bracet perquè comparteixen respostes biològiques d’evitació i fugida. Tot i això, aconseguim molt bons resultats treballant-ho de manera gradual.
Quines són les situacions que els generen més malestar?
Sobretot els puja molt el nivell d’ansietat. El problema és que no poden controlar aquell estímul ni anticipar com reaccionarà el gos. Això els angoixa moltíssim.
Alguns ho verbalitzen dient “no vull” o “vull marxar”, però d’altres, si no poden expressar-ho, poden acabar tenint una petita crisi. Els pares sovint no entenen què ha passat, però el nen està reaccionant davant d’un estímul que no pot controlar.
Parlem, per exemple, dels lladrucs o les olors?
Sí. El lladruc els pot arribar a fer mal físicament a les orelles. Acaben associant el gos amb aquesta incomoditat tan gran i això genera rebuig.
Com influeix l’ansietat en el manteniment de la cinofòbia?
Mentre hi hagi aquesta ansietat, la por no desapareix si no es tracta. En nens amb TEA, de vegades és difícil reduir completament l’ansietat, però sí que els podem donar eines perquè aprenguin a gestionar-la.
Potser el nen continuarà sent ansiós en general, però aprendrà a reaccionar millor davant de situacions concretes relacionades amb els gossos. I funciona molt bé.
Com funciona el procés terapèutic?
El primer que fem és una primera sessió, una anamnesi, amb els pares i el nen. És una reunió llarga on faig moltes preguntes per entendre com és aquest infant: com viu, quins interessos té, les seves limitacions, les seves capacitats…
A partir d’aquí dissenyo les sessions. M’agrada que hi sigui la mare o el pare perquè són figures de seguretat. Les sessions es fan al meu despatx i, segons el cas, començo amb animal o sense animal. Pot ser un gos, un conill o una tortuga.
El que necessito és entendre com processa l’entorn aquest nen i fins a quin punt necessita anticipar-ho tot.
Com es treballa aquesta por?
Es treballa amb dessensibilització i contracondicionament. Dit d’una manera més senzilla: a poc a poc, sense forçar el nen i amb reforç positiu.
No es tracta de donar-li un caramel, sinó d’anar superant objectius. Això els dona molta motivació. Jo sempre els dibuixo una escala perquè vegin quan han avançat a cada sessió, i això els ajuda molt.
Una de les coses més importants és explicar-los que els gossos no actuen perquè sí. Els gossos pensen i reaccionen segons l’entorn. Quan ho entenen, deixen de veure’ls com una amenaça imprevisible.
Quan decideixes introduir el gos dins del procés?
Depèn molt del nen. Hi ha casos en què la primera sessió no trec cap animal perquè veig que ho està passant malament.
Primer dono molta informació. Els explico que la por té una funció, però que de vegades el cervell s’equivoca i ens fa pensar que estem en perill quan no ho estem.
Els dic: “El cervell primitiu es pensa que som a la selva i ens diu: ‘Compte, morirem!’”. I ells riuen. Llavors els explico que hem d’ensenyar al cervell quan ens diu mentides.
La por se’n va amb informació. Quan entenem les coses i tenim control sobre la situació, ens relaxem.
El gos apareix tard o d’hora, segons el procés i sempre que el nen ho vulgui.
Els pares us pregunten pel grau d’èxit de la teràpia?
Sí, i la veritat és que tinc molta sort. Jo diria que amb unes deu sessions, la major part de les vegades està resolt.
Ahir mateix vaig publicar una història a Instagram sobre un nen que portava només tres sessions i ja sortirem al carrer. Primer s’ha habituat al meu gos, després al conillet i a la tortuga. Ara toca entendre com es comporten els altres gossos.
Els expliquem per què borden, per què juguen així, perquè fan servir la boca… Al final els transmetem molta informació sobre etologia i comportament animal.
Per acabar, quin missatge enviaries a les famílies que estan passant per aquesta situació?
Que ens truquin o es posin en contacte amb nosaltres a l’Associació Catalana de Zooteràpia. Sobretot, que sàpiguen que és un problema que té solució.
