L’any 2024, 142 persones van rebre la prestació d’eutanàsia a Catalunya. Una dada que, avui dia, per qüestions de privadesa i protecció de dades, no es pot desglossar per municipis. De fet, tot i que la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE) va entrar en vigor a l’Estat espanyol el 25 de juny de 2021, encara és un tema tabú a la societat i moltes persones prefereixen que no se sàpiga que elles mateixes o els seus familiars han optat per aquesta opció.
La metgessa del CAP de Sant Cugat Àngels Barril apunta que, com a societat, “encara ens costa deixar anar i acceptar la mort de les persones estimades”. Tanmateix, com a metgessa responsable en el procés de l’eutanàsia, considera que “és un honor” que les famílies li permetin “estar en uns moments tan íntims”.
Qui demana l’eutanàsia?
Barril assegura que el perfil de persones que demanen l’eutanàsia és similar a tot el món. En general, són persones que pateixen malalties neurològiques, ja que aquestes acostumen a ser patologies “molt cruels”, explica.
D’altra banda, la metgessa sosté que en els nivells culturals alts, se sol·licita més eutanàsia que en nivells socioculturals més baixos. Per això, tot i que no hi hagi un registre per municipis oficial, “donat que a Sant Cugat hi ha un nivell alt, entenem que som una ciutat on déu-n’hi-do les eutanàsies que s’hi van fent”, comenta.
Un procés garantista
L’accés a l’eutanàsia comença quan la persona comunica el seu desig de rebre aquest servei a qualsevol professional sanitari, que la deriva al metge responsable. Aquest metge fa una primera entrevista per confirmar que la persona entén el procediment, que està ben informada i que compleix els requisits legals, i l’ajuda a presentar la primera sol·licitud formal.
Després s’obre una fase deliberativa, amb converses llargues per descartar motius no vàlids (com el fet de sentir-se una càrrega o tenir dificultats econòmiques), i per assegurar que coneix totes les alternatives terapèutiques i pal·liatives. Passats 15 dies, la persona ha de reiterar la petició i signar el consentiment informat.
A partir d’aquí, el metge responsable i un metge consultor independent elaboren informes que valoren si es compleixen els criteris de la llei. Si tots dos són favorables, el cas passa a la Comissió de Garantia i Avaluació (format per un metge i un jurista), que revisa de nou tota la documentació. Si la comissió també ho autoritza, es pot programar la prestació d’ajuda a morir; si no, la persona pot presentar una reclamació perquè el cas es torni a valorar.
El dia de l’eutanàsia
El pacient decideix el dia, l’hora i el lloc on vol que se li apliqui l’eutanàsia. Tot i que en general, segons Barril, “la gent vol morir a casa”, no és obligatori que així sigui.
La metgessa assegura que aquests últims moments del pacient “poden ser molt bonics”. “Hi ha gent que fa una festa, hi ha qui demana un whisky o un cigarro, algú ha volgut un pastís, també s’han fet rituals…”, explica. Però, al final, “cadascú fa el que pot”, diu, i “amb ser-hi, ja n’hi ha prou”, conclou. El que no falten mai són “les llàgrimes, els petons i les abraçades”.
Quan arriba el moment, es posen dues vies al pacient, per si en falla una, i se li injecta “la mateixa medicació que ens posen quan anem a quiròfan”. Un cop el pacient està ben adormit, se li aplica un medicament que li paralitza la musculatura i, llavors, s’atura el cor.
