Penso en aquest poble que ja no sabem si és el nostre. Penso en el Pi, carai el Pi.
I la gent un dia es cansarà de defensar-lo i una mossegada més d’edificis pudents s’alçarà allà on passegem agraïts d’estar vius. Quan els carrers ja no serveixen per sentir que algun dia ens salvarem, hem d’anar al Pi, vers al bosc, a refugiar-nos en quelcom atàvic, un lloc en què la nostra suor sigui la suor d’homes i dones vius, no absolutament abduïts per l’asfalt i la buidor. Però l’avanç inexorable de la civilització tècnica ens aliena dia rere dia, i dia rere dia ens allunyem del que érem per anar ver un futur què ningú no controla. Apocalíptic, em direu. Tal vegada. Tanmateix, cal exagerar perquè se’ns escolti, per evidenciar que la realitat que creiem habitar és molt més inhòspita del que ens ensenyen a creure. Exagerar per evidenciar l’evidència que s’esmuny de la nostra aletargada mirada de formigues venudes al capital. Exagerar els mals per evitar les apologies del present amb què volem esquivar la nostra inanitat. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
