Condueixo per la carretera que uneix Bellaterra i Sant Cugat. Des de dalt de tot, es contempla tota la vall i durant molts anys descendim per aquesta carretera i mirem a la nostra dreta i provem d’imaginar-nos com era el nostre poble quan només se’n veia el Monestir.
Aquesta perspectiva ha estat sempre emmarcada pels camps llaurats, verds o espigats que envolten aquesta via, que a mitja baixada gira cap a la esquerra deixant a mà dreta un arbre majestuós que mai hem tocat amb les mans, però que ens acompanya dia rere dia des de fa més de trenta anys, i a alguns més encara. Però, vés per on, ara resulta que allà hi volen fer alguna cosa gran. Des de fa unes setmanes uns plàstics de color taronja puntegen els camps, i unes màquines s’afanyen a moure terra amb una finalitat inequívoca. No sabem què s’hi fa, però sí que sabem el que hi perdem. No tots, però, hi perdem alguna cosa, ja que cal pensar que quan algú comença a remoure terra deu ser perquè creu que hi trobarà petroli. Un petroli gris com el formigó amb què tapiem les nostres ànimes. Una vall que deixarà de ser quelcom que potser només existia i existeix en el nostre somiejar. DANIEL GAMPER Professor de filosofia UAB
