Empatia. Aquesta és una de les paraules que més han acompanyat l’Anna Maria Osa al llarg de la seva vida. Des de ben petita, els seus pares l’han educat, tant a ella com als seus germans, en la importància d’ajudar a la resta, i així ho ha demostrat en diverses ocasions, des de petits actes com aixecar-se per cedir el seient al transport públic fins a acabar anant a Lesbos de voluntària per ajudar al camp de refugiats de Mória. Una vida dedicada als altres que sempre ha volgut seguir.
La carrera de Dret
La santcugatenca sempre ha tingut molt clar que la carrera que volia estudiar era Dret. Explica que, al principi, sobretot a la seva mare, la va sorprendre aquesta decisió, ja que els seus tres germans havien fet ciències, però n’estava tan convençuda que va tirar endavant ben decidida. Recorda amb nostàlgia algunes anècdotes de la carrera, com ara les classes de Jordi Solé Tura, les vagues i reivindicacions o els avenços en els drets de les dones, així com l’inici de l’oficialitat del català. Ho recorda com una època molt bonica.
Aquesta vocació és la que fa que Osa es posi les mans al cap avui dia quan veu, diu, el mal funcionament del dret internacional en conflictes que estan passant a escala mundial: “(el dret internacional) es va fer perquè, en un moment determinat, hi hagués institucions que predominessin per sobre dels països i poguessin imposar vertaderament la justícia, i això no s’està complint. L’ONU i el Tribunal Internacional de La Haia no estan fent la seva feina”.
Ara fa anys que no exerceix com a advocada, però des del 2012 ocupa el càrrec de jutgessa de pau de Sant Cugat i, de moment, encara ho farà durant els pròxims quatre anys.
El voluntariat a Lesbos
Una de les experiències vitals que més l’han marcat va ser quan va anar a fer de voluntària al camp de refugiats de Mória, a Lesbos, el març del 2016. Explica que va contactar ella mateixa amb l’Òscar Camps, d’Open Arms, que va ser qui els va dir que a Mória hi faltaven mans. S’hi van desplaçar ella, el seu fill i la parella d’aquest. Osa recorda que allà hi va ajudar fent tasques de cuina, comprant-los productes de primera necessitat a diferents noies que hi havia al camp, com compreses o sabó de la roba, i també els feia companyia.
Explica que allà es van trobar amb un contrast molt marcat. Per una banda, una part institucional “terrible” que “no feia la seva feina” i, per l’altra, una “empatia absoluta” per part de la ciutadania local de la zona, que ajudava en tot el que podia. En aquest sentit, explica que tant ella com la seva família es van sentir molt ben rebuts: “el més bonic va ser la gent”.
Ara, anys després, no pot evitar pensar què se n’ha fet d’aquells refugiats, si han pogut arribar a algun lloc i refer la seva vida, i reconeix que cada cop es queda amb una sensació de buidor, de pensar que no sabem ajudar a aquelles persones que ho necessiten, que han hagut de marxar dels seus països no pas perquè vulguin, sinó perquè hi ha una guerra en marxa: “aquí, quan hi va haver la Guerra Civil, la gent també va marxar, és una reacció normal en un cas de conflicte bèl·lic”.
A més de la crisi de refugiats a Lesbos, Osa també s’ha implicat en la guerra de Gaza, concretament amb la lluita contra la compravenda d’armes del govern espanyol a Israel, així com ajudant a gent de Palestina. Explica, però, que les traves amb què es troben fan cada cop més complicat ajudar en aquest sentit. Tot i això, continua recolzant en tot el que pot.
Posar-se en el lloc de l’altre
L’ajuda que l’Anna Maria ha donat a la resta ha estat per la convicció que cal saber posar-se en el lloc de l’altre, i pensar com t’agradaria que et tractessin a tu si et trobessis en una situació similar: “la pregunta és quin món vull, i si vull un món X, he de cooperar per fer-lo realitat, el que no pot ser és que vulgui una cosa i en faci una altra, he de ser conseqüent”. En aquest sentit, té clar que el món que vol és aquell que doni oportunitats a les persones i que els respecti els propis drets. I fa una última reflexió, la de convidar a tothom a intentar treballar l’empatia, sobretot amb la gent jove: “no pots dir que el dia de demà no et passarà qualsevol cosa, per tant, hem de treballar aquests valors”.
