El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de la Infermeria, una jornada per reconèixer la tasca imprescindible d’aquest col·lectiu dins del sistema de salut. Amb més de 30 anys d’experiència al CAP Sant Cugat, l’Anna Rosales ha acompanyat moltes generacions de santcugatencs en el seu dia a dia i ha viscut en primera persona l’evolució de l’atenció primària. En una entrevista al magazín ‘Faves comptades’, Rosales defensa el paper clau de la infermeria en la promoció de la salut, reivindica la importància de la proximitat amb pacients i famílies i alerta que un dels grans reptes de futur és abordar l’envelliment de la població amb atenció a la dependència i la cronicitat.
Anna, 34 anys d’experiència, es diu aviat, però donen per a molt. Recordes què et va portar a escollir la infermeria?
Va ser arran d’una experiència familiar amb la malaltia del meu pare. El va atendre una infermera, l’Antònia, i em va impactar molt la seva proximitat, com feia les cures i, sobretot, el suport i l’acompanyament que ens va donar a tota la família en un moment dolorós.
Ets al CAP Sant Cugat des del 1992. Com era l’atenció primària en aquell moment?
Afortunadament ha millorat molt. Als anys 80 es va començar a ordenar el territori amb àrees bàsiques de salut i a formar els equips d’atenció primària i a partir del 92 es van començar a posar les primeres pedres del que entenem avui per atenció primària.
A nivell professional, què és el que més ha canviat en aquests més de 30 anys?
La professió ha canviat cap a un model més autònom, més comunitari i més estructurat. S’ha reforçat la prevenció, l’educació sanitària i també s’ha incorporat l’evidència científica a la pràctica diària. Això és molt important, perquè no es fan les coses “perquè sí”, sinó perquè hi ha una evidència que funciona.
Vas començar a Sant Cugat treballant en odontologia i fent revisions a escoles. Com van ser aquells inicis?
Van ser uns inicis en què tot començava de nou i s’estructurava l’equip. Vam començar fent revisions bucodentals a les escoles de Sant Cugat incidint molt en la higiene dental, fent xerrades i explicant com s’havien de raspallar les dents. En guardo bons records.
Amb els anys vas passar a la consulta i a les activitats comunitàries. Què et va fer connectar amb aquesta branca de la infermeria?
Les infermeres d’atenció primària som una peça clau dins del sistema de salut català. Dins del CAP, la nostra activitat se centra en la cura de les persones, les famílies i la comunitat en diferents etapes de la vida i situacions. Tenim un paper determinant en la promoció de la salut i la prevenció de malalties, i també en fomentar l’autonomia i l’autocura.
Què és exactament la infermeria comunitària?
Diria que les infermeres de primària som assessores directes de les persones, de les famílies i de la comunitat, en tot allò que fa referència als hàbits que generen conductes de salut. També fem atenció directa i cures, però sempre amb aquesta mirada àmplia que inclou no només el pacient, sinó també l’entorn.
Sovint sou la primera porta d’entrada del pacient. Quina importància té aquesta relació de proximitat?
És molt important establir vincles. A l’atenció primària coneixes el pacient en el seu entorn, a casa seva, amb la seva família i amb qui el cuida. Entres gairebé en la seva intimitat, i aquests vincles no es fan de cop i volta, sinó que es construeixen amb el temps.
Com és el vincle que es crea amb els pacients i les famílies després de tants anys al mateix CAP?
Sí, he vist créixer i també envellir moltes famílies. És molt gratificant veure la gratitud de la gent per l’ajuda que els has pogut oferir. A vegades no pots canviar el curs d’una malaltia, però estar acompanyat i tenir una Antònia com la que vaig tenir jo, no té preu.
Creus que la societat coneix prou bé la feina que feu les infermeres i que la valora prou?
En general, sí que es coneix, però és molt important que ens donem a conèixer, com fem avui. Moltes vegades una persona coneix realment la feina de la infermera quan en té una experiència directa. Tots tindrem una infermera en la nostra vida, la necessitarem en uns moments millors i d’altres pitjors, però sempre en tindrem una al costat. Encara hi ha qui pensa que som ajudants o secretàries, però això ha anat canviant força i espero que continuï canviant.
En un món laboral on tot canvia tan ràpid, què t’ha donat el CAP Sant Cugat perquè hi hagis decidit desenvolupar tota la teva carrera?
M’he sentit valorada al meu centre de treball, he tingut possibilitats de creixement i de formació, i sempre he tingut una comunicació oberta amb gairebé tots els meus caps. He pogut dir el que pensava i se m’han ofert moltes possibilitats.
Hi ha algun moment o algun pacient que t’hagi quedat gravat?
Molts. He viscut situacions de vida felices i no tan felices, i sobretot em quedo amb l’agraïment dels pacients. Aquelles mirades i aquell reconeixement et fan veure que els importes, i això també enriqueix molt a nivell personal.
Treballar amb persones en moments vulnerables també deu tenir un impacte emocional important.
Sí, molt. Encara que intentis desconnectar quan arribes a casa, hi ha situacions que t’afecten. Treballem sovint en contextos d’estrès, incertesa i alta complexitat, i això té un impacte i, per tant, has de regular molt bé les teves emocions.
Com a col·lectiu heu viscut moments molt complicats. Ara em ve al cap la Covid. En algun moment has pensat a deixar la professió?
Va ser una situació d’alta complexitat, d’estrès i d’incertesa. Cada dia la situació canviava a pitjor, veies pacients molt greus i també hi havia la por del que et podia passar a tu i del que podies portar a casa. Però vam anar a treballar cada dia i ningú va faltar. Tot i la duresa, en cap moment vaig pensar a deixar-ho. Vaig pensar que és el que m’havia tocat i que algun dia s’acabaria i, afortunadament, així va ser.
I si mirem endavant, quins reptes té la infermeria?
Per a mi un dels més importants és l’atenció a la dependència i la cronicitat, sobretot davant l’envelliment de la població. Al CAP atenem molts pacients centenaris que a vegades els seus cuidadors són els seus fills, que ja freguen els 80 anys. Són avis que estan cuidant altres avis. És un repte important.
També hi ha la transformació digital, adaptar-se a la intel·ligència artificial i a les noves eines per millorar l’eficiència i la qualitat de les cures. I cal enfortir el lideratge infermer i que puguem tenir presència en espais de decisió, com els comitès de bioètica.
Què li diries a una persona que està pensant a estudiar infermeria?
Els diria que, si ja tenen aquesta llavor de la cura i veuen la importància de la feina, vagin descobrint el seu camí. La infermeria té molts vessants: investigació, urgències, hospital, comunitària… Hi ha un ventall molt ampli, i és important integrar nou talent i fomentar el lideratge de les infermeres joves.
