El periodista Antoni Bassas ha visitat aquest dimarts el Trade Center de Sant Cugat per oferir una conferència, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària, centrada en les veritats i les mentides en les notícies, en un context marcat per la sobreinformació, les xarxes socials i l’impacte creixent de la intel·ligència artificial. En una entrevista, Bassas ha abordat qüestions com la proliferació de la desinformació, el paper dels periodistes i els reptes per mantenir la credibilitat en un ecosistema mediàtic cada vegada més fragmentat.
Què s’entén per veritat en el context de les notícies?
La versió més pròxima a la realitat, entenent que la realitat s’explica d’una manera subjectiva segons qui se la miri. S’ha d’intentar fer una mitjana de visions que permetin dir el que ha passat d’una manera honesta.
Hi ha més notícies falses avui o simplement es detecten més?
De mentides se n’han dit tota la vida, tota la vida. No només als mitjans, a la vida ordinària, entre nosaltres. Quina és la diferència amb abans? Que ara tots som emissors. Abans no disposàvem d’un megàfon que el féssim servir i ens poguessin escoltar a tot el món. Ara s’ha multiplicat exponencialment el nombre d’emissors. I això és com tota la vida. Com més gent parla, més veritats i més mentides es poden dir.
La gent vol estar ben informada o busca confirmar el que pensa?
L’impuls primari és que confirmin el teu biaix cognitiu. Per això, i això és normal, estem més a gust veient un determinat canal de televisió o llegint un determinat diari que un altre. Però, si no ens enganyem a nosaltres mateixos, si som adults que volem prendre les millors decisions per nosaltres, per la nostra família, per la nostra feina, per la nostra vida, hem d’estar ben informats. No ens podem quedar només al nostre nínxol de comoditat ideològica. Si no, com tries la major part de les decisions importants de la teva vida si no estàs ben informat?
Quin paper tenen les xarxes socials en la distorsió de la realitat?
Les xarxes socials juguen el mateix paper que jugaven abans la televisió o els diaris o les ràdios, el que passa que han multiplicat gairebé per tants éssers humans com té el planeta. Si en aquests moments pràcticament tothom té un telèfon a la butxaca, vol dir que tothom pot penjar un missatge a les xarxes socials, una fotografia, una idea, el que sigui. Per tant, les xarxes socials han amplificat la informació, sí, però també la desinformació, el soroll, l’odi, la por. També han amplificat el coneixement, també han amplificat el debat, i això és enriquidor. Però ja sabem que allà on el poder polític i econòmic veu la possibilitat d’influir molt directament en el nostre viatge cognitiu, hi entra amb tot. I amb tot, a vegades, també és la mentida.
Com impacta la intel·ligència artificial en un context en què cada vegada més persones busquen informació a través d’eines com ChatGPT?
És un impacte molt gran, és exponencial, és creixent i està emergent d’una manera notable. Avui dia hi ha molts estudiants que confessen que els seus treballs els fan amb ChatGPT i que després li canvien alguna de les paraules perquè sembla que ho han fet ells. El problema de tot això és que si tu no vens de sèrie amb una sèrie de coneixements, no només no saps què has de preguntar, sinó que gairebé no entendràs què et contesten. Fer un copiar i enganxar, ho faràs, però honestament, cabalment, això no et servirà el dia que t’hagis d’enfrontar a una feina de responsabilitat. Amb la intel·ligència artificial o ens creiem que és una eina que ens ajuda o l’espifiarem molt si ens pensem que és una eina que ens substitueix. De moment, el coneixement humà continua sent imprescindible per prendre decisions importants de la nostra vida.
Hi ha veritats que no es volen explicar?
Per això estan els periodistes. Tots podem ser emissors, però no tot emissor és periodista. El periodista és algú que té una titulació, que té una responsabilitat, que té una firma. El periodista no es pot amagar sota un pseudònim, com passa moltes vegades a les xarxes. El periodista el que ha de fer amb aquesta informació que un poder polític o econòmic no vulgui que se sàpiga és investigar-la i treure-la a la llum. Per això els periodistes, encara que estem molt criticats i molt mal vistos, ens maten. Ens maten a Mèxic, ens maten a Gaza, ens maten perquè som testimonis incòmodes d’allò que passa i que el poder vol amagar. Continuem sent elements imprescindibles per a la salut del sistema democràtic. Si no hi ha algú que validi la veritat, qualsevol cosa pot ser veritat. Això és el que busquen els poders: confondre’ns, que la veritat sigui el que ells diuen.
Com pot el periodisme guanyar credibilitat en aquest context?
No és fàcil perquè el que ven avui dia és l’impacte. Al metro em fixo en la gent que mira TikTok i concedeix a aquell vídeo, un, dos o tres segons com a molt d’interès. Contra això és impossible lluitar. Per què? Perquè el periodisme, com en general les coses que valen la pena a la vida, són una cursa de fons, demanen una mica de temps. La confiança, la credibilitat, no es construeixen en un minut. Es poden perdre en un minut, però no es construeixen en un minut. L’únic que val és fer bé la feina, i de manera ambiciosa.
Si com a periodista et limites a anar a una roda de premsa, agafar el tall de veu i posar-lo, això no tindrà cap valor. Però, si quan vas a la roda de premsa fas una pregunta encertada, una pregunta que demostra que aquell polític està mentint o que falta una dada o que estan ocultant una informació, aquell dia començaràs a destacar. I si ho fas un dia rere un altre, la gent et penjarà l’etiqueta de periodista que fa bé la seva feina. Vivim en una època que qualsevol es posa davant d’un micròfon, es converteix en influenciador i s’acaba domiciliant a Andorra per pagar menys impostos.
Dins del món periodístic, on també hi ha interessos econòmics, el periodista pot ser objectiu?
Ho ha d’intentar. L’objectivitat és un desig. Les persones som subjectes, no som objectes. Ara, hem de tendir a l’objectivitat. I si no podem ser objectius, almenys hem de ser responsablement subjectius. D’interessos n’hi ha sempre i hem de lluitar contra aquests interessos. I, en la mesura que sigui possible, hem de tenir un director que ens protegeixi d’aquests interessos. Si no, estem bastant perduts.
