L’aparcament en bateria presenta la gran avantatge d’admetre molts més automòbils per una mateixa llargada, que fer-ho en cordó.
És clar, però, que això només és possible en carrers on la calçada sigui relativament ample a fi que els vehicles puguin maniobrar amb comoditat. L’Avinguda de Francesc Macià és un exemple, com també l’Avinguda del Pla del Vinyet o la rambla del Celler. Resulta, però, que les rodes dels cotxes no són la seva part més sortida ni per davant, ni per darrera, i com que aquestes sempre acaben tocant la vorera, la conseqüència és que tal forma d’aparcament implica que una part de la carrosseria acabi envaint l’àrea reservada als vianants. És evident que el grau de violació de l’espai de les persones depèn del tipus de vehicle i del model. Els utilitaris habituals solen provocar una intrusió triangular d’entorn un pam, però els models anomenats d’alta gamma i alguns dels tot terreny poden arribar fàcilment als 80 centímetres. Això no té massa importància si la vorera té una amplada suficient i resta espai per la normal circulació de persones i de cotxets de criatura, tan abundosos en la ciutat. El problema apareix en zones com el carrer Castellví, on això no és així i, per més complicació, hi ha una escola bressol, fet que implica un tràfic dens de mares amb tot tipus de carruatges infantils. Ben sovint, la presència d’un d’aquests vehicles de gran cilindrada suposa que la seva cua ocupi tres quartes parts de vorera, impedint el pas dels citats cotxets i també el de les persones grans, poc acostumades al contorsionisme. Però tampoc és fàcil vorejar-los baixant a la calçada, ja que l’espai que queda entre els automòbils és més aviat estret i els retrovisors lateral actuen de barrera. Llavors, cal retrocedir fins un gual, caminar per la calçada i cercar el següent gual per intentar arribar al portal en sentit invers. Potser ara que la ciutat rebrà 13 milions d’euros per inversió pública, podria dedicar-se un minúscul grapadet per eixamplar una vorera tan perillosa. DOMÈNEC MIQUEL President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
