Assassinats greus i menys greus

Nota de l’edició: L’Ajuntament convoca els minuts de silenci per assassinats masclistes quan el Departament d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat confirma que ha estat un cas de violència masclista. En el cas del crim d’Esplugues, la policia ha descartat que fos així. Des del Govern, la consellera d’Interior, Núria Parlon, també ha descartat que es tracti d’un acte terrorista. A més, l’home detingut pel crim ha ingressat a la unitat psiquiàtrica de Brians, davant la possibilitat que pateixi algun tipus de trastorn mental.

L’assassinat d’una dona a qui un home va degollar aquesta passada setmana al mig del carrer, a Esplugues, és una tragèdia absoluta. No admet matisos ni jerarquies morals. Un home va arrabassar violentament la vida a una dona, deixant una família destrossada i una ciutat colpida. Davant d’això, el mínim exigible a qualsevol institució és el silenci respectuós, el condol públic i la condemna clara. 

Per això resulta profundament decebedor —i també reprovable— que l’Ajuntament de Sant Cugat no hagi considerat necessari fer un minut de silenci per aquesta víctima. 

L’assassinat de dones a mans de les seves parelles sempre té un fort ressò institucional —com ha de ser— però, en aquesta ocasió, el contrast és inevitable. L’agressor era també, certament, un home, però no era la parella de la víctima. Segons les imatges difoses, proferia crits d’inspiració islamista mentre era enregistrat. Doncs sembla ser que, quan la violència encaixa dins d’un determinat marc ideològic, el gest institucional és immediat, solemne i amplificat; però quan les circumstàncies que envolten l’assassinat d’una dona són unes altres, no hi troba el mateix eco. No és un mutisme neutre, sinó que transmet la idea que hi ha víctimes que mereixen més reconeixement institucional que d’altres i que els assassinats d’éssers humans no sempre mereixen el descrèdit públic. 

Per a VOX, aquesta diferència és moralment inacceptable. La condemna de la violència no pot dependre de qui sigui l’agressor ni de quina narrativa política permeti construir. Una dona assassinada és una dona assassinada. Punt. No hi ha morts de primera i morts de segona. No hi ha dols oficials selectius. No hi ha empaties condicionades. Quan les institucions decideixen a qui ploren i a qui no, deixen de ser espais de cohesió i passen a ser instruments del relat d’un règim ideològic. 

És evident que aquest règim imperant i tota la maquinària mediàtica i política que el sustenta resten importància a la violència segons qui l’exerceix i en funció de contra qui s’exerceix. Nosaltres mateixos patim atacs de petits grupuscles de delinqüents contraris als nostres posicionaments i mai no hem escoltat condemnar aquesta violència, com tampoc es va voler condemnar, a instàncies nostres, l’intent d’assassinat del polític català Aleix Vidal-Quadras. No està bé monopolitzar el dolor. Hem de fer tot el possible per combatre el maltractament i l’agressió sense caure en el populisme d’instrumentalitzar-los a favor o en contra de cap col·lectiu. 

Sant Cugat mereix un govern que estigui a l’altura del patiment real de les persones. Que sigui capaç de mostrar respecte sense preguntar-se abans si el cas encaixa en el discurs correcte; que entengui que la dignitat de les víctimes no pot estar sotmesa a criteris polítics perquè, quan callem davant d’un assassinat, el missatge que s’envia pot ser interpretat com una forma de connivència o d’indiferència. 

Preguem a Déu per l’ànima d’aquesta nova víctima de la barbàrie i demanem a la justícia que apliqui tot el seu pes en la condemna de qui li va prendre la vida.

JORDI GUIRADO és regidor de Vox