No deixa de sorprendre’m el barri de Vullpalleres.
És el nom que suposo que té aquest nou barri fantasma que ha crescut com un bolet allà on només hi havia camps i una casa de monges que sempre tenen les persianes baixades no fos cas que veiessin la llum. Només hi havia camps i s’hi podia passejar les tardes d’estiu amb el sol rostint-ho tot i milions d’insectes que amb el seu rumor se sobreposaven al murmuri impertorbable de l’autopista que encercla Sant Cugat. En aquells camps la vida seguia un ritme arcaic i les estacions de l’any es corresponien amb les activitats dels homes. Fins que un bon dia els propietaris s’ho van vendre tot i les màquines hi van construir ponts i carrers, s’hi van instal·lar faroles i les inevitables rotondes, i senyors amb trajos ‘prét-à-porter’ hi passejaven amb cara de fer alguna cosa important i amb papers enrotllats sota les seves aixelles perfumades amb desodorants de supermercat. Van passar els mesos i de sobte un nou barri emergia del no res. Vullpalleres, no cal dir-ho, és un barri mort en el qual només hi habiten les ànimes de totes les bestioles que van ser sacrificades per construir-lo. Tal vegada si la crisi segueix i ningú no hi va a viure, les rates, les nostres grans competidores, s’hi instal·laran per descansar del nostre soroll mentre digereixen les escombraries orgàniques que nosaltres, massa civilitzats, ja no podem metabolitzar. I el soroll de l’autopista que nosaltres, homes i dones decadents, confonem amb el silenci, es veurà només interromput pels constants gemecs de plaer de la copulació salvatge i incandescent dels rosegadors que un dia conqueriran tota la terra. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
