Beatriz Llamas, soprano
Diuen que naixem als llocs per accident i en el teu cas, com en el de molta altra gent, vas néixer a Terrassa, però et sents santcugatenca de soca-rel. Què té Sant Cugat que et fa sentir així?
És casa, és família, és tradició. Els meus vivien aquí, els meus pares van néixer aquí. Sant Cugat és la meva infantesa, són les il·lusions i la meva memòria històrica.
Com era la Beatriz de nena?
Doncs plena de ganes de fer música. Ja de petita els pares em van apuntar al cor infantil i juvenil de Sant Cugat. També ballava a l’Esbart i recordo que sempre tenia ganes d’acabar l’escola per anar a fer música o per ballar.
Però hi havia una influència musical a casa teva?
El meu avi cantava a la Lira, però molt poquet. Més aviat tot va venir perquè els pares em posaven vinils de Beethoven i Vivaldi i per mi era com màgic. Ells recorden que de petita deixava de parlar i em quedava asseguda escoltant de principi a fi totes aquestes peces tan meravelloses.
Tu has dit que aquells dissabtes a la coral de Sant Cugat t’han marcat.
Molt. Fer música en conjunt és una de les grans passions de la meva vida. La música individual també està molt bé, però si uneixes l’energia que es forma en un grup surt una cosa molt enriquidora.
Quan escoltaves música clàssica de petita, en quin moment entens que aquella emoció que sents es pot convertir en un projecte de vida?
La veritat és que tot va ser molt orgànic. A casa no només s’escoltava música clàssica, és clar, i la coral cada vegada tenia més envergadura, cada vegada el projecte era més gran i la qualitat musical, també. Llavors, em sentia tan viva i tan plena fent música amb gent meravellosa al Palau de la Música o gires per Europa, que llavors es va convertir, sense saber-ho, en la meva vida.
Sí que és veritat que hi ha un concert molt especial d’un Stabat Mater amb l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat i la Rosa Mateu com a solista principal, que la coral participava en alguns números mentre Mateu cantava davant nostre. Allò va ser com ‘uau’, m’encanta treballar d’això, és màgic.
Vas compaginar els estudis d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el grau professional del conservatori del Bruc. Què et va ensenyar aquella etapa?
La recordo com una etapa complicada de gestió horària. Havia d’estar estudiant a l’Autònoma i alhora baixar a Barcelona, al Bruc, el mateix dia. Però van ser uns anys meravellosos. Vaig conèixer gent, músics, estudiants, professors i vaig viure experiències molt boniques. Eren molt exigents, sí, perquè el cap de setmana m’havia de posar al dia de les classes que no havia pogut anar a l’Autònoma i després estudiar el meu instrument. Hi havia dissabtes i diumenges que algun mestre em donava classe fins i tot particular per poder gestionar-ho tot.
Sovint els grans camins també estan marcats per grans mestres. Quina petjada t’han deixat persones com l’Eugènia Gasull, la Carmen Bustamante, la Dolors Aldea o la Maria Sánchez?
En primer lloc, gràcies per anomenar-les perquè, a banda de ser meravelloses en les seves carreres professionals, tenen una cosa en comú de la qual m’he adonat amb el pas dels anys: les persones que m’han deixat més empremta han sigut les més humanes. Les més honestes, les que han sigut més bones persones, les que han tingut bon cor i les que han posat la part humana per davant de la professional. Són dones meravelloses que van fer una gran trajectòria quan era molt difícil fer-la i van decidir apostar per l’art i la generositat de donar la seva vida per aquesta fita.
Parlem ara d’una beca que et va obrir les portes a una experiència internacional extraordinària. Com va canviar la teva mirada després d’estar a Niça i a Nova York?
Va ser espectacular. Estar a Nova York va ser un regal, però també va ser dur estar lluny de casa. Vaig veure produccions meravelloses al Metropolitan, vaig estar a Juilliard, una de les universitats més prestigioses i també vaig veure la competitivitat que hi havia, i això doncs no encaixava gaire amb la meva personalitat.
Però a Nova York, entre les coses que vas descobrir, n’hi ha una que també et va deixar empremta. Estem parlant del ioga. Com vas descobrir aquesta pràctica que ara s’ha convertit en la teva nova vocació?
La gran mestra Lorraine Nubar, directora del Departament de Cant de Juilliard, a Nova York, en una classe magistral davant de molts alumnes em va fer cantar una ària de Puccini. De sobte, es va aixecar i mentre cantava es va posar a donar voltes. Recordo que quan vaig acabar, amb una mirada penetrant em va dir: ”has de fer ioga per cantar”. Quan vaig tornar vaig buscar un centre de ioga a Barcelona que s’assemblés una mica al concepte que tenia jo del ioga vinculat amb la música. La primera classe vaig patir moltíssim, quan ho explico als meus alumnes de ioga riuen, però és que sempre hi ha un primer dia per a tothom. El ioga em va encantar, em vaig apuntar, i m’ho vaig prendre com una assignatura més de la meva carrera de cant.
Una altra de les experiències més importants de la teva vida va ser la gira europea amb l’Opera Brundibár. Explica’ns com va anar.
Em van escollir per anar a cantar en un projecte que la UNESCO, l’ONU i les joventuts musicals de Brussel·les va voler compartir amb la Unió Europea. El projecte era cantar una òpera que s’havia compost en un camp de concentració nazi per fer veure que allà no passava res i que tot era perfecte, quan tots sabem que sí que passaven coses. Vaig haver de cantar aquesta òpera en jiddisch i vaig fer classes particulars a Alemanya amb una professora per aprendre a pronunciar perfectament.
Després vam fer una gira per nou països de la Unió Europea i vaig poder cantar a l’ONU, a seu de la UNESCO a París i també a Brussel·les. També vaig cantar-la a l’Òpera Nacional de Noruega on vaig conèixer músics que havien interpretat aquesta mateixa òpera en un camp de concentració. No oblidaré mai les cares d’aquelles persones tan meravelloses.
Parlem d’altres somnis que podem dir que ja s’han fet realitat, com debutar al Gran Teatre del Liceu. Quan va ser?
Es va complir abans d’acabar la titulació superior del Teatre del Liceu. Em van escollir perquè necessitaven reforços per a l’òpera russa ”la Ciutat Invisible”, deKítej, i necessitaven grans professionals que poguessin cantar i sostenir aquesta gran peça on el poble, que és representat pel cor, era el protagonista d’aquesta òpera. Recordo el primer assaig damunt de l’escenari, va ser com un regal.
Però jo sé que tens un somni que, podríem dir, és molt singular: la possibilitat d’unir el cant dels mantres amb l’Orquestra Simfònica. Això en el teu cap ja saps com sona?
Bé, més o menys sí. Hi ha referències, des del Bhakti Yoga i el Kirtan, que s’han anat occidentalitzant i ja hi ha orquestres que comencen a col·laborar, i ja hi ha algun projecte… De vegades quan sento algun mantra que dura entre 10-15 minuts ja imagino uns violins. Crec que seria una combinació ideal. M’encantaria poder cantar mantres i fusionar tot l’aprenentatge musical amb l’aprenentatge que m’ha donat la filosofia de vida del ioga.
