Un gran incendi crema a la comarca del Baix Ebre i, mentre em colpeix la notícia als ulls i esguardo perplexa les imatges de foc i de fum -a batzegades- llegeixo entre línies aquest titular: “L’incendi que crema fa esclatar les bombes soterrades des de la Guerra Civil”
La història enllaçada, penso.
Aquelles bombes que fa més de vuit dècades s’escolaven violentes per les Terres de l’Ebre i que han estat esperant tots aquests anys, compungides i latents sota el sòl, ara són detonades a l’atzar, amb un incendi furtiu.
És així com se’ns recorda que la història és un hipervincle, que torna una i altra vegada, enllaçant-nos amb el fil del temps. Que allò que no va esclatar a la Guerra Civil acabarà esbotzant de cop -sense previ avís- en els moments més inesperats. Perquè no hem fet la feina de buscar les bombes i detonar-les. Perquè no hem fet la feina de curar i desinfectar les ferides d’aquella envestida. D’aquella pols: aquest fangar.
Uns tambors que semblaven sords i enterrats en la ignomínia del passat obscur, i que ara ressonen sense complexos amb els nous feixismes a la porta d’entrada. Fanàtics egòlatres que planifiquen exterminis a Gaza per fer-hi un ressort. Aquelles bombes, que semblaven mortes, detonen vuitanta anys més tard a la Batalla de l’Ebre que un cop vam perdre. I que no podem tornar a perdre. Ens hi va la vida.
