Aquest dimarts és l’últim dia que podré sentir els meus companys corresponsals fent la seva feina a Catalunya Ràdio, i comparteixo plenament amb ells la tristesa que senten. La comparteixo perquè se què és quedar-se sense feina, però la comparteixo sobretot perquè he fet la seva mateixa feina, perquè he treballat amb ells com a corresponsal i des de la redacció i se la feinada que fan i com se senten ara quan els diuen que deixaran de prestar els seus “serveis esporàdics”.
Qui no ha sigut corresponsal del territori ni ha treballat directament i dia a dia amb ells, no sap realment què implica. No sap que és ser full time sense sou fix ni plus de disponibilitat i sense ningú que vetlli una mica per si estàs treballant 24 hores al dia o 7 dies a la setmana. Qui no ha sigut corresponsal no sap què és compaginar diverses feines per poder-te treure un sou per viure. No sap què és que els demanin ser a 3 llocs a la vegada i ser capaç de fer mans i mànigues per arribar-hi. Qui no ha treballat directament amb ells o sent un d’ells no sap la de vegades que els demanen que trobin algun tema de sota les pedres per omplir un forat que ningú sap com omplir, ni que difícil és fer entendre que a vegades no es pot ser a tot arreu o que també tenen una vida i una família. Qui no ha sigut corresponsal no sap que aquesta feina es fa amb il·lusió, perquè els /ens agrada, perquè ens apassiona. És una feina dura, però plena de bons moments, bons companys i anècdotes inoblidables. Jo la recordo amb molta estima, igual que recordo amb carinyo tots els companys amb els què he conviscut i treballat. Però no és aquesta estima el que em fa afirmar que ningú no coneix el territori millor que ells, ni la seva gent ni el seu dia a dia i que ningú arribarà a tot arreu on calgui millor que ells ni amb la mateixa implicació i les seves ganes. I si cal fer retallades i començar per aquests treballadors autònoms, endavant. Però cal tenir present que no es podrà cobrir la informació del territori de la mateixa manera que ho han estat fent durant tants anys aquests corresponsals, cadascun a la seva zona.
ESTER CASTANYER
és periodista Columna publicada originalment el 30 d’abril de 2013
