Per llegir una paraula, la majoria obrim els ulls. La Nina, en canvi, obre els dits. A l’Institut Arnau Cadell, mentre els companys passen pàgines de llibres o miren la pantalla del portàtil, ella acarona una petita franja metàl·lica que sembla sortida d’un laboratori futurista: una línia braille electrònica. Cada lletra és un relleu, un copet, una vibració mínima. I cada frase, una victòria silenciosa.
La Nina té baixa visió i estudia com qualsevol altra adolescent, però amb un arsenal d’ajudes tecnològiques que la fan autònoma: un ordinador amb el programari Jaws, que li llegeix els textos; un teclat adaptat, i un dispositiu que tradueix el que hi ha a la pantalla en puntets braille que pot llegir amb els dits. “Així ho faig tot sola”, diu amb una serenitat madura.
Aquestes eines arriben gràcies al Centre de Recursos Educatius per a Discapacitats Visuals (CREDV-CRE ONCE Barcelona), un servei que acompanya mestres i alumnes des d’infantil fins a la universitat. En el cas de les matemàtiques o de la física i química hi ha el programari específic que es diu Edico, per tal d’elaborar fórmules científiques en braille.“L’objectiu és que puguin seguir el ritme de la classe amb la màxima autonomia possible”, explica Sònia Rodríguez, mestra itinerant del centre, que cada setmana visita Sant Cugat per fer de pont entre la tecnologia i l’empatia.
Adaptacions a l’aula
Més enllà de les eines que es proporcionen als alumnes, també cal fer una adaptació de l’espai físic. A l’Escola Turó de Can Mates, la Violeta encén cada matí el seu flexo abans de començar la classe. La llum, en el seu cas, no és un detall: és una eina pedagògica. Amb el faristol i l’ordinador que duplica el contingut de la pissarra tàctil, pot llegir sense forçar la vista ni la postura. “Així ho veig millor i m’hi sento més còmoda”, explica, amb un somriure que també il·lumina.
En el cas dels alumnes de primària, l’assessorament i suport del CREDV CRE-ONCE Barcelona també passa per trobar algun moment de la setmana per coordinar-se amb el tutor o tutora de l’alumne amb discapacitat visual, per tal de concretar quines necessitats o adaptacions cal fer, ja sigui de material que es necessiti o d’adaptacions de les activitats per fer-les el més inclusives possible.
Valoració de casos
La feina del CREDV comença abans de posar cap aparell damunt la taula. Cada alumne és un cas únic, avaluat per un equip que combina pedagogs, tècnics, treballadors socials i especialistes en autonomia personal. “No és el mateix un nen amb un 20% de visió que un adolescent que l’ha perduda de cop”, recorda Marta Vila, una altra mestra del servei.
Un cop al centre, els estudiants fan el que s’anomena escolarització combinada: durant dos anys, un dia a la setmana el passen al CREDV per aprendre a utilitzar programes com Edico, per escriure fórmules científiques en braille, o tècniques per fer educació física, música o plàstica sense perdre el fil. “És un sobreesforç durant aquells cursos, perquè no hem d’oblidar que, durant aquell dia no són a l’aula i, per tant, han de recuperar el contingut que s’hi ha donat, però després els dona molta més facilitat a l’hora de seguir les classes” diu Rodríguez.
Benestar emocional
El repte més gran, però, no sempre és tècnic, sinó emocional. “Hi ha alumnes que encara estan en fase de dol, que neguen la seva discapacitat”, confessa Rodríguez. “Sense benestar emocional, l’aprenentatge no existeix.” Alguns adolescents, quan arriben a secundària, intenten dissimular els seus ajuts o deixen d’utilitzar-los per no sentir-se diferents. És llavors quan l’equip del CREDV CRE-ONCE Barcelona i els professors treballen plegats perquè entenguin que aquests recursos no els separen, sinó que els acosten.
Com diu la Nina, “l’important no és veure-hi més, sinó entendre millor”.
