Quan la Carme Roca va començar a participar a la Coordinadora d’Afes de Sant Cugat, les reunions eren reduïdes. “Recordo reunions de molt poqueta gent”, explica. Hi assistia com a representant de l’AFA de l’Escola Catalunya i, segons recorda, aquelles trobades servien sobretot per compartir experiències entre famílies. Més d’una dècada després, deixa la presidència convençuda que l’entitat ha fet un salt qualitatiu fins a convertir-se en un actor amb pes en el debat educatiu. “Vam donar-li un altre sentit a la Coordinadora”, afirma.
Roca situa el punt d’inflexió al voltant del 2013 o 2014, quan la Coordinadora va unir forces amb les comissions grogues, nascudes arran de les mobilitzacions contra les retallades educatives. “Ells eren molta gent i nosaltres teníem l’estructura com a entitat”, recorda. Aquella primera reunió conjunta va permetre, diu, transformar una coordinadora amb poca participació en una plataforma amb capacitat d’incidència.
“Jo crec que aquesta reunió va ser la que va propiciar que poguéssim donar-li un altre sentit a la Coordinadora”, assegura.
Una dècada de lluites per l’escola pública
La seva implicació en el moviment de les AFES va començar abans, a l’Escola Bressol de Valldoreix, coincidint amb la retirada de subvencions a aquests centres. “Aquí és on jo veig que cal fer alguna cosa i és on començo ja a implicar-me en tot aquest tema”, explica. Des d’aleshores, assegura, ha viscut una dècada marcada pels conflictes educatius. “No ha sigut tranquil·let.”
En aquest temps, la Coordinadora ha participat en reivindicacions relacionades amb les retallades, els menjadors escolars, el desplegament de l’escola inclusiva, el català a les aules i la climatització dels centres. “Les retallades encara no s’han revertit”, lamenta.
Quan les AFES van veure la utilitat de la Coordinadora
Una de les primeres victòries que recorda va ser aconseguir que les AFES poguessin disposar de taules i cadires municipals per organitzar les festes de final de curs, un servei que fins aleshores els era denegat.
“Va ser ja un canvi total d’entendre què era la Coordinadora”, explica. Aquella reivindicació, aparentment petita, va demostrar que treballar conjuntament era molt més efectiu. “Sempre que hem estat d’acord en coses i les hem demanat conjuntament i no de forma individual els resultats han estat molt millors”.
També recorda especialment una de les manifestacions en defensa de l’escola pública celebrades a Sant Cugat. “Va ser de les més multitudinàries que hi havia hagut al municipi fins al moment.” Per a Roca, aquella resposta ciutadana demostrava que les reivindicacions no naixien només de la junta de la Coordinadora. “Nosaltres no adoctrinem, no manipulem; és la gent la que actua o reacciona d’aquesta manera perquè realment passen coses molt grosses.”
“L’educació pública no la valora ningú”
Roca també fa un balanç crític de la situació actual del sistema educatiu. “L’educació pública no la valora ningú”, afirma en referència a la classe política. Com a exemple, contraposa el reconeixement que sovint rep la sanitat pública amb el tracte que, segons ella, rep l’educació. “Encara no he sentit cap polític que digui ‘que bona és l’escola pública’. Ho diuen amb la boca petita”, lamenta.
Roca insisteix que la Coordinadora “no té res en contra de l’escola privada”. “És un negoci com qualsevol altre i cadascú és lliure de portar-hi els seus fills”, afirma. Ara bé, marca distàncies amb la xarxa concertada. “El que no ens agrada és quan es concerta i acabem pagant aquesta educació privada entre totes”, assegura.
També considera que el sistema actual perjudica especialment la xarxa pública. Segons explica, cada vegada que baixa la natalitat o es redueixen grups escolars, “la pública és la que va tancant línies”. En canvi, diu, els centres concertats mantenen la seva oferta. “La pública sempre assumeix el problema; la concertada, no”, resumeix. A parer seu, això acaba empenyent moltes famílies cap a la concertada davant la por de quedar-se sense plaça en un centre públic.
Un altre aspecte que posa sobre la taula és el finançament. Assegura que, especialment a Sant Cugat, les aportacions de les famílies permeten sostenir moltes activitats i recursos dels centres públics. “S’han fet estudis que diuen que les famílies acabem pagant un terç del cost de l’escola”, afirma. Una situació que, al seu entendre, contribueix a “privatitzar” progressivament una part del sistema públic.
La Mirada, el gran símbol dels últims anys
Entre els episodis que més l’han marcat hi ha el llarg procés de construcció de l’Escola La Mirada. Roca recorda que inicialment el projecte es presentava com una manera d’escurçar els terminis de construcció, però considera que els anys han demostrat tot el contrari.
“No em puc creure que un centre pugui arribar a tenir tan mala sort com ha tingut La Mirada”, afirma. I afegeix: “Una promoció d’alumnes no mereix haver hagut de passar per tota aquesta provisionalitat.”
“No podem normalitzar allò que no és normal”
Ara que deixa la presidència, assegura que el principal llegat no és personal, sinó col·lectiu. “Hem sigut capaces de sortir una mica del que és l’entorn AFA i veure-ho tot molt en conjunt”, reflexiona.
Per a ella, aquest canvi de mirada és el que ha permès que la Coordinadora tingui incidència més enllà dels problemes concrets de cada escola. Posa com a exemple el debat sobre els ventiladors a les aules: “Si comencem a posar ventiladors, el que fem és treure-li un problema a l’administració i normalitzar alguna cosa que no és normal.”
Amb aquest esperit, espera que la Coordinadora continuï fent el mateix paper que, al seu entendre, ha consolidat durant aquests anys: “És important que la Coordinadora no perdi aquest poder d’incidència política i continuï sent aquesta palanca per tantes coses.”
