La pianista, compositora i pedagoga sancugatenca Carme Talleda ha presentat fa uns dies el seu nou àlbum “De Sant Cugat al Món: Cançons Rebels”, una proposta musical que aplega obres de tres compositors amb una vinculació amb aquesta ciutat: Salvador Brotons, Mercè Torrents i la mateixa Carme Talleda. Les peces d’aquest treball han estat interpretades per la soprano Maria Teresa Garrigosa a la veu i la mateixa compositora al piano.
Aquest és un treball que es va presentar el 2 de juliol en un concert que va ser molt especial, als Jardins de la Masia de Can Ametller, davant d’un públic també molt especial. Com va anar aquesta sessió?
Aquesta sessió va ser molt màgica i molt entranyable. Vam començar encomanant-nos a la reina de la nit, a l’esperit femení de la nit. I aleshores vam fer una història de com havia anat la gravació. El Daniel Romaní, que suposo que tots coneixeu, va fer la crítica del CD. Després va parlar, i molt carinyosament, de la meva persona, el nostre batlle, Josep Maria Vallès, que també tots coneixem, naturalment. Després vam parlar una miqueta tots els que havíem intervingut al CD, molt breument: la Sedes García Gascon, que és l’editora de la columna música de Sabadell, el fotògraf del CD, que és el Jordi Chamagué, de Terrassa, els compositors, el mestre Salvador Brotons, que també va dir unes paraules molt elogioses a la meva persona, la cantant i companya de fatigues i de treballs i de gravació i de concerts, que és l’extraordinària soprano Maria Teresa Garrigosa. No voldria oblidar-me ningú, el mateix Daniel Romaní, després també la Mercè Corretja, filla de la compositora i poetesa de les cançons de sa mare, Mercè Corretja Torrens. Tots ells van dir unes paraules i per cloure els parlaments, el Jordi Turull, que també ens va honorar amb la seva presència, i en fer un breu parlament. Dit això, mitja hora de concert, de temes extrets d’aquest CD.
Estàs satisfeta del treball?
Estic satisfeta i també és un treball que m’esperona a continuar. Tinc molts projectes per ambició, per la ciutat, que me l’estimo molt, i aquest és un primer pas. Crec que la ciutat es mereix aspectes culturals innovadors completament i que ens puguin projectar al món. Poso un exemple ràpid: per què es coneix a Sitges? A part de per les platges, el carnaval, el seu ambient… perquè té un festival internacional que ve gent de tot el món. I és això el que jo aspiro per Sant Cugat. No hem de ser menys que Sitges, oi? Doncs aspiro a coses que facin venir, no gent de l’Estat, de tot el món, de tot arreu, coses originals, coses innovadores. I tinc uns quants projectes d’aquests al cap. És el meu model de ciutat.
Després en parlem. Com neix aquest àlbum? Un treball que estem parlant de mesos i d’algun any, també, no?
Sí, sí, un any i escaig.
I com neix?
Del concert d’homenatge que em van fer, dels 40 anys de pedagogia. Vaig creure jo després d’aquell concert que aquests temes eren macos i es mereixerien potser un CD. Era un treball ímprobe, no sabíem ben bé per on començar. Però vaig recordar que soc membre de la Societat General d’Autors i que llavors podia gravar gratuïtament als seus estudis en unes sessions, això sí, que són sempre maratonianes, de quatre o cinc hores. I després, a partir d’aquí, ja vam anar posant fil a l’agulla. L’Ajuntament ens va brindar molt amablement, el nostre batlle, Josep Maria Vallès, a trobar un espònsor, i el va trobar la masia Can Ametller, que és precisament on vam presentar el CD. A partir d’aquí ja es dispara una miqueta tot. I, m’ha honorat molt, que hi ha una primera crítica d’una revista de Barcelona, del CD, una crítica molt bona i també una crítica bona vers el meu treball de composició.
El CD és fantàstic perquè, a banda de les fotografies d’aquest fotògraf terrassenc, també hi podem trobar una representació, podríem dir que molt genuïna, del que seria Sant Cugat, representada en aquest rosetó del Monestir.
Cert. Un matí em va trucar la Sedes, l’editora, i diu, he tingut una idea fantàstica pel CD. I era aquesta. Me la va enviar, vaig dir, tira-ho endavant, és molt original, però també és molt bonica i ens representa molt dignament, el que és la nostra estimada ciutat, crec jo.
Com definiries l’àlbum? Perquè hem explicat que són obres de tres compositors, inclosa tu, Salvador Brotons, la Mercè Torrents, però quina és la vinculació que teniu?
Entre nosaltres, en aquest cas, que tots som de la ciutat, que som compositors, i que el nostre llenguatge -cadascú per la seva banda, entre si som molt diferents- però tenen aquell punt de rebel·lia que és dir fem el que creiem i passem dels cànons acadèmics. Avui dia, els cànons acadèmics és una avantguarda rigorosa, és a dir, és la destrucció de la forma si estiguéssim parlant de pintura. Si és bo o dolent, jo no ho jutjaré, però si un sent que ha d’escriure d’una altra manera i expressar-se d’una altra manera, llavors avui dia això es considera una rebel·lia, és a dir, que és la llei del pèndol. Abans tot el que no era purament formal o tonal, o diríem en perspectiva si parléssim de pintura, estava mal vist. Avui dia ens hem passat a l’altre cantó completament del pèndol. I a mi, personalment, els moviments pendulars no m’agraden gens. Jo els trobo molt vulgars, si em permeteu que us ho digui. És a dir, que tot el que sigui privar la llibertat del creador, ho trobo horrible. I, per tant, com que una servidora una vegada va haver de contestar a una persona que li preguntava com és que escrius així? Per què vull. I prou, a la meva edat ja puc escriure com vull. El mestre Brotons fa exactament el mateix, però és clar, el mestre Brotons és un geni, pot fer el que vulgui, el que cregui. Però cadascun de nosaltres, i també la Mercè Torrents, que és una dona molt transgressora, componia com ella creia i com ella sentia. Que tot això no està als cànons, diguem-ne, normals, per tenir una subvenció d’un gran estament. Doncs mira, en aquests moments de la meva vida no m’importa. He de ser honesta amb mi mateixa i tots nosaltres fem i escrivim com sentim, com pensem.
A mi m’ha sorprès una cosa, en les teves composicions, que parles de cançons criolles.
Sí, que són les tres últimes. Quan estava el projecte en gravació, les va sentir el mestre Brotons perquè jo deia no sé si són prou dignes per figurar aquest CD. I quan les va sentir, em va contestar amb una pregunta: tens editor? Dic, no. I em va dir: doncs me les quedo. Perquè sabeu que el mestre Brotons té una editorial, també a Sant Cugat, que és una empresa familiar que es diu Brotons&Mercadal, juntament amb la seva família. I se les va quedar. Llavors, aquestes cançons van engegar, diguem-ne, la meva segona època com a compositora. Són criolles pel ritme, perquè són, diguem-ne, la clàssica havanera. Però el tema de la primera no és el que la gent es pensa, perquè és una mescla de sangs d’una deessa que va visitar Catalunya fa molts, molts, molts milers d’anys, quan hi havia matriarcat (que això és del que els homes tenen por ara, del matriarcat). I aquesta deessa, en un petit relat que he fet, viatja al segle XXI i s’enamora d’un home molt senzill i molt bo, per això s’enamora. I tenen un fill, i aquest fill no és immortal, llavors ella li vol estalviar vellesa, mort i malaltia, i per això li canta aquesta cançó. Canviem de registre a la segona cançó criolla, que és una cançó d’amor tradicional a dintre del Mediterrani, del mar Mediterrani, que es fonen una parella.
I la tercera l’hi dedico a una senyora una miqueta impressionant que intento desdramatitzar, que és la meva pròpia mort.
Què li expliques?
Totes les cançons que he fet des del principi de la carrera fins ara són amb lletra i música meva. Li dic, quan vingui la gran fetillera a buscar-me, amb els seus ulls negres immensos que no tenen fons, em dirà que camini de pressa, que no agafi equipatge, que ja no tinc temps. No li donaré el gust de trobar-me espantada, poruga, indefensa. Estaré dempeus, amb una mà a cada costat, sentint a la cara el seu alè. Així comença.
És com et veiem avui dia, amb aquesta energia inesgotable, amb tots els projectes que deies que tens entre mans encara.
Ah, sí, sí, i tant.
Parla’m dels projectes.
Els projectes, uf… De moment, no tenia el final d’aquest petit assaig que va donar peu a la primera cançó criolla, però de fet ja mirant-me amb la imatge d’aquesta deessa, que estava al Caixa Fòrum fa un any, que van fer l’exposició de “Venerades i temudes”, sobre deesses antigues i demés, he acabat el conte amb un tema sobre la justícia. O sigui, que en l’últim capítol – és molt llarg i és molt complicat l’assaig- es produeix un fet de justícia per acabar-lo. Això és el que tinc ara mateix. Dit això, amb el mestre Brotons tenim en projecte editar, amb la seva editorial, quatre estudis, quatre peces per piano, que ja estan engalarades i que s’han d’acabar de publicar. També estic continuant escrivint moltes altres cançons i temes així. Encara continuo amb les classes. I després hi ha un altre projecte… però aquest no el puc desvelar perquè és superambiciós i seria una campanada per la ciutat. Però és pel 26-27, no puc desvelar més.
Ja et tornarem a convidar.
No el porto sola. No puc desvelar més.
Una última qüestió. Amb aquest esperit reivindicatiu de protesta que mantens i que et veiem tan ferma, què és el que reclames? El paper de la dona compositora?
Exacte. El paper de la dona compositora perquè avui dia amb un senyor que fa 80 anys i és compositor li fan un homenatge. A una senyora que fa 80 anys li apliquen edatisme, i no li faran cap homenatge. Li faran privats, però les institucions no li faran de cap manera. Ara mateix també ha desaparegut una altra compositora que es diu Maria Rosa Ribas, i no se li ha fet cap homenatge públic. També per edatisme. Què fan les institucions de Barcelona? I ho dic clar i català. Busquen un retrat robot d’una compositora d’entre 30 i 40 anys, ‘progre’ sense passar-se, que quedi mona per anar a recollir premis i aquesta s’ho emporta absolutament tot. Perquè respon a un estereotip que han creat les institucions per complir la quota de feminisme. I ho dic clar i català i alt. I, per tant, com que una servidora no compleix cap d’aquestes quotes, doncs haurà d’anar remant contra corrent. Però en aquests moments, com diuen en francès, que queda més fi, “je m’en fous”.
