La periodista i guionista Carol Díaz Tapia publica ‘Project Niños. La desconocida historia de las víctimas españolas de la Guerra Fría’ (Plaza & Janés), un llibre que recupera el destí dels infants espanyols evacuats a la Unió Soviètica durant la Guerra Civil i convertits, dècades després, en peça clau d’una operació secreta d’espionatge en plena Guerra Freda. Basat en la sèrie documental homònima emesa a DMAX, el llibre reconstrueix el paper que van jugar aquells “nens de la guerra” atrapats entre els dos blocs. Mentre la CIA pressionava el règim franquista per obtenir informació a través d’interrogatoris als retornats sobre la vida a l’URSS, el KGB seguia els retornats amb lupa. En aquesta entrevista, Díaz explica com va néixer el projecte i com ha donat veu als testimonis que van viure un dels episodis més desconeguts de la nostra història recent.
‘Project Niños’ va néixer com una sèrie documental de tres capítols per a DMAX, construïda a partir de més de 2.000 informes desclassificats de la CIA i dels testimonis dels anomenats “nens de la guerra”, així com de membres de la CIA i del KGB. Tu vas formar part de l’equip com a redactora. Com et va arribar la proposta de convertir aquell projecte audiovisual en un llibre?
La proposta va arribar just després de l’emissió de la sèrie. Des de Plaza & Janés, l’editorial que ara ha publicat el llibre, es van posar en contacte amb la productora per valorar qui podria adaptar el projecte al format literari. Es tractava de donar-li una nova forma, potser amb una mirada una mica diferent, però treballant exactament amb les mateixes fonts i les mateixes entrevistes que ja havíem fet per al documental, sense afegir-ne de noves.
Quan m’ho van proposar, vaig acceptar encantada.
Al llibre recuperes el testimoni de les dotze persones que ja havíeu entrevistat per al documental. L’origen de la història se situa en plena Guerra Civil, l’any 1937, quan la reacció internacional als bombardejos sobre població civil va impulsar l’evacuació de milers de nens cap a diversos països: la Gran Bretanya, França, Suïssa i també la Unió Soviètica on van arribar gairebé 3.000 infants. Com expliques al llibre aquest primer desarrelament i com el van viure els protagonistes que t’ho van relatar en primera persona?
Hi ha una mica de tot, perquè parlem de nens d’entre cinc i quinze anys aproximadament. Els més petits, menors de cinc anys, es considerava que era massa dur separar-los de les famílies, i els més grans ja podien ser cridats a anar al front. Aquesta franja intermèdia és la que va marxar, i les experiències són molt diverses.
Molts d’ells, amb la perspectiva del temps, recorden aquell moment gairebé com una cosa bonica dins del drama que estaven vivint. Cal pensar que alguns ja eren orfes o estaven passant moltes penalitats, i el viatge els semblava una aventura. Manuel Arce, per exemple, ho explicava així: per a ell era una aventura.
Un detall que em va impressionar molt és que, abans d’embarcar, els van donar unes peces de cartó de colors, com uns hexàgons, i cada color corresponia a un país de destinació. Els nens hi jugaven i fins i tot se’ls intercanviaven. Allà, en aquell joc innocent, ja podia canviar completament el rumb de la seva vida. Cada relat que m’explicaven estava ple d’aquests petits detalls que ajuden a entendre tot el que van viure.
De fet, tant els nens com les famílies pensaven que marxarien durant un temps per tornar quan la Guerra Civil hagués acabat.
Sí, els volien posar a resguard, i sempre els van dir que seria cosa de pocs mesos. Però aquells mesos es van convertir en vint anys per a molts d’ells.
La Unió Soviètica va acollir aquests infants i els va proporcionar una bona educació i una bona acollida, perquè es pensava que podrien ser els dirigents del futur d’una Espanya comunista. Al llibre expliques que la inversió que es feia en ells triplicava la que rebien els mateixos infants soviètics. Com va ser aquella acollida?
Va ser molt bona. Van rebre una educació excel·lent. La gimnàstica, la música, la disciplina… tot era molt valorat. Van tenir una formació que, a Espanya, en aquell moment, hauria estat impensable. Però també van viure un moment molt dur: quan els van comunicar que la Guerra Civil havia acabat i que el bàndol republicà havia perdut. Aquell va ser un punt d’inflexió emocional molt fort per a tots ells, perquè en aquell moment van entendre que ja no podrien tornar a casa.
Allà es trenca aquella primera il·lusió de tornar. Després arriba una segona desil·lusió amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, i finalment la Guerra Freda. Quin impacte van tenir aquests tres moments històrics en aquests infants que vivien amb l’esperança de tornar a casa?
Ho vivien molt malament, però mai no van perdre l’esperança de tornar i mai van deixar de lluitar per aconseguir-ho. Però cada vegada que volien tornar, algun esdeveniment històric ho impedia. Primer la Segona Guerra Mundial i després la Guerra Freda. La Unió Soviètica es va blindar totalment, i Espanya, amb Franco, també. Durant molts anys va ser impossible tornar o fer cap moviment per intentar-ho.
Mentrestant, però, la seva vida continuava. Molts van estudiar i van aconseguir feines importants. I no només els homes: també les dones van tenir oportunitats que a Espanya haurien estat impensables en aquell moment. Van construir la seva vida personal i familiar, es van casar, alguns entre espanyols, altres amb ciutadans soviètics. La seva vida va continuar, tot i ser protagonistes d’esdeveniments històrics de gran importància.
Hi ha un fet que desencadena el retorn cap a Espanya: la mort de Stalin. El 1956 arriba a València el vaixell Crimea amb un gran grup de joves que tornen de l’URSS. Quina era la postura del règim franquista davant aquesta tornada?
El règim franquista els rebia amb recel absolut. En els informes oficials els anomenaven “indeseables”. De fet, els primers interrogatoris van començar al vaixell, abans d’arribar a València. Tenien por que hi hagués infiltracions, que algun fos un “cavall de Troia”. Espanya volia saber quina relació mantenien amb el règim soviètic. Quan van arribar a terra, se’ls van endur directament a un balneari habilitat com a centre d’interrogatoris. Allò va ser l’inici d’un autèntic calvari. Havien començat els interrogatoris de la policia espanyola i després vindrien els interrogatoris de la CIA. Just l’entrada d’aquest gran agent internacional és el que dona títol al nom del llibre, ‘Project Niños’.
Sense saber-ho, aquells joves es van convertir en una font d’informació privilegiada sobre el rival soviètic. Què passa quan trepitgen territori espanyol, més enllà dels primers interrogatoris a bord del Crimea?
S’obren molts fronts. El primer, el familiar: feia vint anys que no veien els seus. Hi ha, per exemple, el cas de Cecilio Aguirre que escriu un diari a bord del Crimea on es percep una emoció immensa: “Por fin llego a tierra española después de 20 años”. Però el retrobament no sempre va ser com s’imaginaven. Les famílies recelaven d’ells, especialment de les dones, que tornaven amb una formació i una autonomia inusual. A més, patien discriminació laboral només pel fet de venir de la Unió Soviètica.
Per si no fos prou, afrontaven els interrogatoris constants de la policia, havien de justificar cada moviment. A partir del març de 1957, també la CIA va començar a citar-los a Madrid per obtenir informació, però amb interessos diferents: volien dades sobre l’URSS, sobretot en l’àmbit militar, armamentístic i aeronàutic.
Al llibre expliques com la CIA va pressionar el règim de Franco perquè aquests retornats fossin interrogats a fons. Com eren aquells interrogatoris i quin impacte van tenir en aquests nens de la guerra que tornaven amb tanta il·lusió?
Jo crec que estaven amb el cor partit. D’una banda, se sentien espanyols i volien tornar a casa; de l’altra, se sentien molt agraïts a la Unió Soviètica i no volien trair-la. A més, no eren un grup homogeni: cadascun tenia vivències i idees diferents, i la majoria no creien que estiguessin aportant informació rellevant. La CIA, però, estava molt interessada a reconstruir el mapa de la Unió Soviètica després d’anys sense dades fiables. Informacions que per a ells semblaven quotidianes, com la ubicació d’estacions de tren o infraestructures, eren clau per als serveis d’intel·ligència. Amb aquests detalls es van elaborar mapes que després es van utilitzar en l’estratègia nord-americana durant la Guerra Freda. Els informes que hem pogut consultar, només una part dels més de 2.000 que hi ha, mostren clarament aquesta finalitat. La resta continua classificada.
Possiblement va ser una de les operacions d’espionatge més grans de la CIA fora dels Estats Units.
Sí, totalment. Madrid va ser l’epicentre informatiu de la Guerra Freda durant aquells anys.
Tenint en compte que només s’ha desclassificat una part dels informes del ‘Project Niños’, hi podria haver un segon o tercer llibre si s’arriben a desclassificar més documents?
Sí, absolutament. Crec que hem pogut apuntar les línies generals del que va passar, però encara queda molt per saber. No podem afirmar si allò va condicionar el curs de la Guerra Freda, però sí que va tenir un impacte clar. L’informe ‘Project Miños’ signat per Lawrence E. Rogers, conclou que tota aquella despesa a Madrid va “valer la pena” perquè la informació obtinguda va ser molt valuosa. De fet, un exagent de la CIA que vam entrevistar, Brian Latell, ens va confirmar que els nens i nenes de la guerra van ser una font clau per a la intel·ligència nord-americana.
En el moment que et fan l’encàrrec i acceptes convertir-ho en llibre, entenc que l’estructura és un dels reptes. Com ho has organitzat?
Sí. De fet, la història no comença pel principi, sinó amb l’arribada a Espanya. Comença amb el diari de Cecilio Aguirre, perquè és la part menys coneguda i la que connecta millor amb el títol i l’objectiu d’explicar tota aquesta part de l’informe de ‘Project Niños’.
Però, per entendre tot el que passa a Espanya a partir del 1956, cal retrocedir en el temps. Vaig optar per alternar els capítols, combinant moments d’esperança i de desesperança, per mostrar de manera clara l’evolució de la vida d’aquests nens de la guerra i el context històric.
Quan vau comparar els documents oficials amb els 12 testimonis dels nens, hi vau trobar contradiccions?
No gaire. La majoria dels testimonis coincideixen a dir que sí, que els van fer preguntes, que havien vist mapes o havien donat alguna informació, però que no van anar gaire més enllà. Tot i això, els experts que vam entrevistar, inclosos antics espies, ens van confirmar que hi va haver alguna infiltració.
Molts, després de topar amb la realitat a Espanya, van decidir tornar a l’URSS. Allà entra en joc Oleg Nechiporenko, que és ara un coronel regirat del KGB que els hi va fer seguiment. Igual que havia fet la policia espanyola, el govern soviètic volia saber amb quines intencions havien tornat. És una història d’espionatge i contraespionatge en què els nens de la guerra van quedar atrapats al mig.
