Carolina Camañes
Com estàs després del reconeixement que et van fer al MNAC?
Molt bé, encantada de la vida, contentíssima. Encara no he baixat del núvol, va ser una cosa extraordinària. A les dones no ens han fet cas mai, i ara molts museus del món, sobretot d’Europa, se n’han adonat que és un tresor i una riquesa tremenda tenir aquestes dones que han treballat i han fet tantes coses i que, d’alguna manera, fent la piu-piu, hem anat creant tota una xarxa de coses extraordinàries. A Washington hi ha el Museu de Dones, un museu d’art femení. És l’únic cas que jo conec, i el vaig anar a veure, naturalment. En canvi, aquí han estat retirades, amagades, sempre amb aquesta idea misògina que les dones som de segona.
Aquest reconeixement és benvingut, encara que sigui a aquestes alçades de la vida, no?
Sí! En qualsevol moment és ideal, sobretot quan hi ha una perspectiva, que ja has demostrat el que vals. No arriba tard, jo crec que és quan havia de ser. Als 20 anys ets un projecte, als 30 també, però els meus ja són bastants més. Havíem de ser dones nascudes entre el 1920 i el 1950. Abans d’aquesta franja, encara que no t’ho creguis, no hi ha res, ni un paper, ni un document ni res que pugui seguir la trajectòria d’aquestes dones artistes.
Vas néixer a Barcelona, però tens una relació estretíssima amb Mira-sol i Sant Cugat, perquè sempre hi has estiuejat.
Els meus avis tenien una casa, un tresoret. Jo, des que tinc memòria, sempre he estat a Mira-sol, i venia amb la meva mare a comprar aquí, a Sant Cugat. Ha canviat molt des d’aleshores. Ara tenen un hospital a prop, mercats, tot això em sembla meravellós. El meu barri, al Passeig de l’Orquídia, Passeig de la Rosella, tot són flors, tot són cases unifamiliars, i això ho han conservat. Penso que Mira-sol és un petit paradís dins la ciutat, almenys en mida, perquè penso que Sant Cugat té mancances culturals. S’ha fet gran com a ciutat pel que fa al nombre d’habitants, només.
Què li falta, segons tu?
Que la cultura, des de l’Ajuntament, la portin tècnics en cultura, llicenciats, doctors en Belles Arts, gent que estigui implicada en el món de la cultura. Oi que tu no voldràs que t’operi un manyà? Doncs com poden portar la cultura persones que no han sigut mai d’aqest món? A molts els tinc un gran afecte com a persones, no els estic criticant a ells, però és que el món de la cultura l’han de portar els seus professionals. Així no posarem mai Sant Cugat al mapa!
Vas establir-te definitivament a Mira-sol el 2000, però també has viatjat molt. Què t’han aportat tots aquests viatges, a nivell artístic?
Una riquesa infinita. Vaig començar a viatjar quan els meus fills eren més grans, quan em vaig casar per segona vegada. Vaig tenir la sort infinita de trobar un company meravellós, i llavors vam viatjar per Europa. Jo he fet conferències tota la vida, des que vaig parlar del Monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona amb la meva tesi doctoral. Des d’aleshores m’han començat a demanar de tot arreu que en parlés, i la passió que hi vaig posar ha fet que porti 35 anys parlant de coses d’art. Tots els viatges nodrien totes aquestes conferències, classes, seminaris, i això ha permès que jo no hagi de pintar per viure, que és la riquesa més gran del món. Poder pintar el que tu vols, col·locar-ho i vendre-ho tal com et sembli. Vendre’ls per poder menjar em sembla terrible. També hi ha professionals de la pintura, molt respectable i no hi tinc res en contra, però si tu vols crear i que les teves obres siguin realment un reflex del teu esperit, dels teus somnis, no ho pots fer així.
Et vas formar en una escola religiosa, després vas anar a la Facultat de Belles Arts i vas fer el doctorat, cum laude. Com recordes aquella època formativa?
Fantàstica. Quan jo vaig estudiar al col·legi de les monges, al Xalet, allà a Barcelona, era un món una mica tancat, però hi havia monges que dibuixaven molt bé, i em van gairebé apadrinar. Més endavant també em va ensenyar a dibuixar en Jordi Alomar. Quan vaig acabar el col·legi vaig anar a La Massana, perquè aleshores no existia Belles Arts com a carrera universitària. Va ser una experiència genial. Quan van fer Belles Arts a la universitat jo ja m’havia casat, i vaig tenir dos fills, però me n’hi vaig anar de dret. Tenia 30 anys i els meus companys en tenien 18 i 20. Ho recordo com una font de creativitat extraordinària.
Per tant, pel que expliques, a tu des de petita ja et sortia d’una manera molt natural el fet de dibuixar, pintar i crear.
És que no té mèrit, m’entens? No puc fer altra cosa. Em vaig adonar que em volia dedicar a això quan tenia un any, no caminava. No ho puc evitar, quan t’estic mirant estic veient el color del teu jersei, la paret que hi ha al fons, t’estic dibuixant mentalment, tinc memòria visual.
Si haguessis de definir el teu propi art per a qui no el conegui, com ho faries?
Jo diria que el meu art es pot explicar, es pot entendre, és a dir, un quadre meu no és abstracció absoluta, tampoc és hiperrealisme, vull dir que sempre jugo amb un camp intermig, un camp, diguéssim, de realitat poètica, mai color pastel, soc una mica radical.
Et preocupa la pau al món, la salut del planeta i les injustícies. Tot això queda reflectit, d’alguna manera, a la teva obra?
En la meva obra verbal i escrita, sí. Tot el que faig, tot el que dic, tota la meva postura, el que penso, perquè sinó seria impossible. La nostra obra som nosaltres mateixos.
Què li diries a una jove que avui somia dedicar-se al món de l’art com ho feies tu, pràcticament de petita?
Que endavant. Si li agrada, si sap que és la seva vida, endavant. Si és una cosa que podria fer, no, perquè ha de ser vocacional. Un, si no té vocació, que no s’hi posi. Però amb res. Tu has de tenir una veritable il·lusió, allò que et motivi a aixecar-te. Per això, aquesta noia que vol ser artista, endavant. Jo ho tenia tot en contra moltes vegades, em deien que no m’hi guanyaria la vida, però és que és la teva vocació, és la teva vida, no pots fer una altra cosa. Com podria fer-ho? Ho faria malament. A part que l’art, precisament, té un ventall d’actuacions meravellós, enorme. No és dibuixar, no és pintar, no és esculpir, no és fer poemes, no és fer fotografia, no és fer cine. És tot! Pots ficar-te allà on vulguis. Si t’agrada molt, no hi ha barrera, una dona empoderada, amb voluntat i amb ganes, per favor.
