Aquests dies inauguren l’Exposició sobre l’aigua a Saragossa: un tema encertat perquè per fi comencem a adonar-nos que, en un món superpoblat, l’aigua és un problema cada dia més difícil de resoldre.
El lema de l’exposició, “Per a una nova cultura de l’aigua”, arribarem mai a aplicar-lo? ¿No penja damunt els nostres caps, com una espasa de Damocles, una topada frontal entre els exigències de la nostra manera de viure (cada vegada més ràpid, més amunt i amb més desbaratament dels recursos naturals) i els límits naturals del nostre planeta? ¿Arribarem mai a convèncer-nos de la necessitat de frenar el nostre tren de vida, de consumir amb moderació i de compartir allò que tenim amb els qui no tenen ni aigua, ni menjar, ni un dòlar al dia? ¿O no pararem fins que el xoc frontal sigui inevitable – i el procés de degradació del planeta potser irreversible? Per què li dic tot això? Doncs perquè aquests mateixos dies que amb una mà ens proposa ‘la nova cultura de l’aigua’, sento que per la ràdio encara parla del projecte -per mi demencial- d’una ciutat com Las Vegas però d’estil venecià, flotant al mig dels Monegros, amb vint-i-cinc casinos, més de trenta hotels i mitja dotzena de parcs temàtics. Com imaginar això al bell mig del que ara és un gran secà? Suposo que durant els tres mesos de l’Exposició mantindran aquest projecte en sordina i mig amagat a l’armari. És el propi de la manera actual de fer: grans propòsits de paraula i cops baixos per sota la taula; homes savis com Pedro Arrojo (que a la Universitat de la Pau de Sant Cugat coneixem bé) per a lluir a les grans ocasions, i empresaris sense escrúpols per al dia a dia. Li recomanaria que pensés en l’origen dels Monegros; fa segles eren boscos frondosos (d’aquí el seu nom) que l’ambició americana i de l’Armada Invencible van convertir en vaixells… i en desert. No aprendrem mai de la història? El saluda atentament, JOSEP MARIA JAUMÀ Dramaturg
