Diuen que ja no et tornarem a veure jugar amb els colors del Barça; potser sigui un bon moment per reflexionar sobre el teu cas.
Un cas trist que no podem deixar passar com si no res. Només t’he vist jugar per televisió, però l’alegria amb què ho feies s’encomanava. El teu gran somriure fent els teus malabarismes increïbles era el d’un infant innocent, alegre i prodigiós. I de sobte, aquest infant s’ha fet gran i s’ha espatllat. Créixer és necessari, i tots comprenem que hi hagi alts i baixos, però aquesta frustració actual no l’havíem previst. Què ha succeït? Es deia que sorties molt de nit, que et desbandaves fora de control. Com un adolescent qualsevol que necessita trencar els lligams infantils. Però en el teu cas s’hi ha barrejat els diners. Un adolescent no es pot permetre anar gaire lluny. Tu, en canvi, no tenies límits. Els diners són una arma de doble fil. Després va venir la història dels dolors; deies que senties dolors, i els metges no se’ls creien perquè enlloc no apareixia cap lesió. Menties? No ho sabrem mai. Es veu que no ets el primer que usa aquesta estratègia: forçar un acomiadament per poder fitxar més alt en un altre club. Tornem-hi amb el perill dels diners. I tanmateix, aquest és el camp de joc on ens agrada moure’ns. Perquè, què és ara el futbol, en el fons, sinó una qüestió de diners? I la gent -incomprensiblement- s’hi entusiasma. Quan els esports, com l’art, com l’educació, com tantes altres coses, haurien de ser activitats lliures, fetes pel pur goig de practicar-les. En lloc d’això, les hem tancades dins la lògica de qui més té, més pot. Ja veiem en quin cul-de-sac ens porta, aquesta lògica. N’hauríem de treure la lliçó pensant, no només en tu, sinó en els nostres adolescents i joves. ¿Volem que creixin lliures, o bé atrapats en aquest joc de ‘Monopoly’? Un estudi del catedràtic de sociologia del País Basc, Javier Belzo, conclou que el 42% de les famílies espanyoles prefereix no posar cap límit als seus fills adolescents. Com han fet amb tu Laporta i Rijkaard. Potser que ens ho penséssim. Afectuosament, JOSEP MARIA JAUMÀ Dramaturg
