Benvolgut Carles Cabanes: acabo de veure la teva estupenda exposició de fotos de criatures africanes i asiàtiques somrients. Gràcies per aquest regal. Ens fan molta falta, aquestes cares d’innocència, d’alegria, d’acontentament amb el més elemental.
La societat on vivim -ja ho sabem- ens ofereix tot el contrari: promeses de felicitat si comprem, si viatgem, si gastem molt; i a l’altra cara de la moneda imatges de desgràcies i calamitats d’aquells continents on no disposen de diners com nosaltres. El somriure d’aquests nens no enganya i ens descobreix allò que teníem quasi oblidat: que és possible viure content amb només les possessions més bàsiques. Ser optimista és un deure ètic, ens diu el comissari de l’exposició. D’acord: tots podríem i hauríem de saber riure així. Ara bé; seria just que ens aturéssim a la façana d’aquests rostres? No seria un autoengany? No sé quants anys fa que vas fer aquestes fotos, però aquests infants hauran crescut i és més que probable que la seva vida no sigui tan somrient. Argèlia, Burkina-Faso, Mali… són països d’emigració. M’explica una amiga que viu en una petita ciutat del Marroc que allí la gent ja no creu que valgui la pena fer cap esforç per remuntar el país. L’únic en el que creuen i esperen per millorar és emigrant a Europa. Les mares -diu- porten els fills a escola i se’n tornen al llit; fins i tot en dies que hi ha turistes no es molesten ni en obrir la botiga. Ja no esperen res. Això és terrible, no? I és el que potser aquests infants es trobaran al davant. Podríem evitar que fos així? Jo crec que l’únic camí seria canviant nosaltres de manera de viure. Aprenent d’aquests nens i nenes a acontentar-nos amb el més elemental. Els economistes diran que això ens portaria al desastre. Presumim de ser lliures (lliures per fer el que vulguem amb els nostres diners) però, de fet, ens veiem obligats a malgastar-los. No hi ha escapatòria -ens diuen. Doncs no; gosem imitar aquests nens; alliberem-nos del superflu i aprenguem a riure com ells. Així assegurarem que ells també puguin riure demà. Afectuosament, Josep Maria Jaumà
