Abans de res, l’enhorabona per aquest nou títol, que no sé si és més o menys que els anteriors, però sí que té un toc més proper: hi competíeu amb una cuinera, amb un corredor de motos i amb no sé quants altres ciutadans de carrer.
Benvolgut Sr Maragall: Abans de res, l’enhorabona per aquest nou títol, que no sé si és més o menys que els anteriors, però sí que té un toc més proper: hi competíeu amb una cuinera, amb un corredor de motos i amb no sé quants altres ciutadans de carrer. Aquesta última i inesperada etapa de la vostra carrera us fa, al meu entendre, encara més admirable. La vostra dedicació de tants anys al noble art de la política ja era una lluita a contracorrent. A l’inici, perquè era perillosa; ara, perquè el sistema econòmic que ens governa fa tot el que pot per desprestigiar-la: amb acusacions (de vegades justificades), o simplement fent-ne mofa per aconseguir que el bé comú destorbi el menys possible els nostres negocis particulars. Però ara us trobeu més enllà de les pressions, dels mecanismes dels partits, del joc de pesos i contrapesos, dels càlculs de possibilitats sobre les properes eleccions. Al vostre discurs final de l’acte (un amic meu que us veia per la tele em diu que es va aixecar i us va aplaudir), recordant els bombardeigs franquistes de Barcelona vàreu parlar, no només del que havíem patit, sinó també de com havíem de compadir (com-patir) amb tots aquells que encara pateixen ara coses semblants. Com digué el qui fou amic vostre, el filòsof Josep Calsamiglia, també homenatjat aquests dies, la “regenaració moral” del país ens és encara més urgent que el bon exercici del poder. La compassió, l’empatia, l’atenció a les persones, als detalls, a les situacions concretes… són coses indispensables que la política, per molt que s’hi esmerci, no pot assolir. Ja sé que la vostra situació actual ve condicionada per un element penós, la malaltia. Però saber fer-ne de necessitat, virtut, ha estat el vostre encert. L’Alzheimer, la malaltia de l’oblit, podria servir-nos com una metàfora del caràcter tan oblidadís, tan curt de mires, tan tancat dins de perspectives que no van gaire més enllà de l’avui i potser del demà, de la nostra societat. Per això, exemples valents com el vostre, speaking out sense contemplacions, ens són tan necessaris. Molt afectuosament, JOSEP MARIA JAUMÀ Dramaturg
