Fa temps que penso que hi ha un col·lectiu força oblidat en molts dels debats que es donen al ple municipal. S’hi parla molt de polítiques públiques de tota mena i de quin futur volem per a la ciutat i la gent de Sant Cugat. Però el futur –el de totes i tots– també passa per com cuidem, escoltem i fem partícip la gent gran de la vida comunitària. I, precisament, les polítiques públiques d’àmbit local adreçades a aquest col·lectiu continuen sent secundàries, fragmentades o del tot insuficients.
A Sant Cugat, més de 15.000 veïnes i veïns tenen més de 65 anys. Representen ja un 15% de la població, i seran molts més en els pròxims anys. Vivim més temps, i ho fem –afortunadament– en millors condicions físiques i emocionals. Però això també vol dir que hem de repensar com a societat què oferim per aquesta etapa vital. No n’hi ha prou amb polítiques assistencials: calen polítiques que garanteixin el dret a un envelliment actiu i digne. Cal un canvi de mirada i entendre que la gent gran no és un col·lectiu a gestionar sinó una part activa i constitutiva de la societat que mereix tot el reconeixement. Algun dia, així com hem sigut infants i joves, tots serem gent gran.
Partint d’aquestes reflexions i de diferents converses, des de la CUP hem portat al ple d’octubre una moció per impulsar els Casals de la Gent Gran. Aquests espais suposen una eina clau. No són simplement espais de lleure: són espais de comunitat, de suport mutu i de dignitat. Són llocs on la solitud troba companyia, on es construeixen xarxes, on la gent gran deixa de ser “usuària” per tornar a ser protagonista. I això, en una ciutat on el 26% de les persones majors de 65 anys viuen soles, és essencial.
Tanmateix, aquests espais sovint funcionen amb recursos molt limitats. Fa anys que les subvencions municipals estan congelades mentre el cost de la vida s’ha disparat. Alguns casals sobreviuen gràcies a l’esforç i la dedicació de les mateixes persones sòcies, però sense un suport més decidit per part de l’Ajuntament corren el risc d’estancar-se o desaparèixer. I no ens ho podem permetre.
Per això hem proposat un Pla d’Impuls dels Casals de la Gent Gran: per actualitzar el suport econòmic, millorar les instal·lacions, facilitar la gestió, crear una figura tècnica que coordini i dinamitzi aquests espais, i estudiar la possibilitat d’obrir-ne de nous allà on facin falta. No parlem només de diners, sinó de reconeixement i de perspectiva de ciutat. D’entendre que una ciutat que cuida la seva gent gran és una ciutat més justa, més cohesionada i més viva.
Reimpulsar els Casals és apostar per una ciutat més comunitària, més intergeneracional i, en definitiva, més humana. És posar al centre aquells que han sostingut la vida durant dècades, i que avui encara tenen molt a aportar. No es tracta de fer per ells, sinó de fer amb ells. I això, en el fons, és fer política per a tots i totes.
