Fa unes setmanes, a la cavalcada de Reis de Valldoreix, va esclatar una polèmica perquè el Rei Gaspar va llegir el discurs en castellà. Part del públic va protestar i diversos grups polítics hi van entrar de seguida, amb exigències i retrets.
El protagonista, segons s’ha explicat, era un veí voluntari, d’origen llatinoamericà, que va voler fer el parlament en aquesta llengua per posar en valor el seu origen i per reforçar un missatge de concòrdia, acollida i convivència. Una manera, també, de fer sentir interpel·lats infants i famílies nouvingudes d’Amèrica Llatina.
Podem debatre si el discurs havia de ser en català, o si hagués estat millor una fórmula mixta. El debat sempre és legítim. El que ja no és tan legítim és aprofitar-lo per assenyalar un ciutadà que participa amb bona fe, de manera voluntària, i convertir-lo en diana.
I aquí és on la coherència fa aigües.
Perquè els mateixos que van córrer a inflamar aquella polèmica, amb Junts per Sant Cugat al capdavant carregant contra el govern de l’EMD, després juguen amb la llengua al Ple quan els convé.
Divendres passat, el senyor Puigneró va decidir intervenir en castellà per si algun veneçolà mirava el ple per Internet. Una ocurrència que frega el ridícul i que, sobretot, delata una estratègia: si el castellà serveix per cercar simpaties, aleshores sí; però si el fa servir un veí voluntari per un missatge d’acollida, aleshores és un escàndol.
Això no és defensa del català, és hipocresia.
Des del PSC ho tenim clar: les llengües no poden ser una arma ni un reclam electoral de temporada. La defensa del català és una causa compartida, que ha de servir per unir el país i per sumar una ciutadania diversa, no per dividir-la, ni per confrontar veïns, ni per assenyalar persones.
El català és la llengua pròpia i de cohesió. I precisament per això cal defensar-lo amb intel·ligència, amb respecte i amb exemplaritat. No amb crispació selectiva. No amb doble moral. I, sobretot, no jugant a encendre conflictes al carrer mentre es fan numerets al Ple.
