El 28 de juny de 1969, a la sala Stonewall Inn de Nova York, un grup de persones LGBTIQ+ va plantar cara a la policia. No ho van fer amb discursos ni amb pancartes: ho van fer existint, celebrant, ocupant un espai que la societat els volia negar. D’aquella nit en va néixer l’Orgull. I d’aquella nit en ve una idea poderosa: que celebrar, quan et volen invisible, és un acte polític.
Cinquanta-set anys després, sortim al carrer a Sant Cugat en plena Festa Major i en plena onada de calor. Tres coses que semblen circumstancials, però que parlen del mateix: de qui pot estar al carrer, i en quines condicions. La vulnerabilitat no és una excepció ni una mala sort individual, és el resultat de decisions col·lectives. La calor extrema colpeja els que no tenen on refugiar-se. La discriminació colpeja els que no encaixen en el que la societat considera normal. En tots dos casos, hi ha qui celebra des de la por o des de la precarietat, i qui ho fa des de la llibertat i la seguretat. No és el mateix.
Per això l’Orgull i la Festa Major comparteixen una mateixa arrel: la reivindicació del dret a existir plenament en l’espai públic. Celebrar junts és afirmar que tots i totes hi som, que tots i totes hi comptem. Però mentre hi hagi persones LGBTIQ+ que surten al carrer amb por, mentre hi hagi gent gran ofegada per la calor a casa seva sense poder baixar a la fresca de la plaça, la festa és incompleta. La resistència continua.
Bon Orgull, bona Festa Major i bona resistència a tothom.
RAMON GUTIÉRREZ és portaveu de Sant Cugat En Comú Podem
