Charo Sebastián
Tens una trajectòria molt completa: teatre, televisió, ràdio, pòdcast, llibre… Si haguessis de resumir el teu recorregut en una sola paraula, quina seria? O, si vols, una frase.
Seria la bogeria de la comunicació. Tu pots comunicar un moment, una redacció, una història, fins i tot una marca… és tot el ventall que tenim. A vegades, els periodistes ens quedem amb allò de la veu, la imatge… No, no. Tenim un cap que serveix per a molt.
Vas néixer a Bolívia, però fa molts anys que vius i treballes aquí. Fins quan vas estar allà?
Vaig aprendre a caminar a la plaça Catalunya, és a dir, que no gaire. Jo no conec Bolívia, me’n van treure quan tenia 8 mesos, aproximadament, i els meus pares ja van venir cap a Espanya. El meu pare era espanyol, de Zamora, i la meva mare, boliviana, però de pares castellano-bascos, de Donostia. Era el que passava als anys seixanta, que la gent emigrava, van crear grans comunitats a l’Amèrica Llatina i allà és on jo vaig néixer. Fa 25 anys que estic a Sant Cugat, i el meu avi ja hi havia tingut casa. Va venir des de La Rioja a fer un negoci.
Parlem una mica de la teva infantesa. Tu has conviscut una mica amb tota aquesta barreja de cultures…
El que he viscut és més relacionat amb la gastronomia. Vam fer una barreja absolutament estranya de cultures i, encara ara, a casa en fem alguna de petita. Les meves germanes grans hi entenen molt més, jo soc una mica més desastre, són plats molt elaborats els sud-americans, molta sopa, molta cosa… jo soc més de carn d’olla i anar-hi anant.
La meva infantesa la vaig passar a Barcelona, a l’Eixample. Vaig aprendre català perquè els meus pares van dir: “allá donde fueres, haz lo que vieres”. A les monges on jo estudiava no parlaven català, i els pares em van dir que n’havia d’aprendre. I on em van portar? Als scouts. Ells tenien una cosa molt bona, que era que tu demanaves el menjar en català, i era supervivència bàsica, t’havies d’espavilar tant sí com no. Aquest va ser el gran encert dels meus pares, integrar-nos sense perdre les nostres arrels. Hem sigut molt de Barcelona i molt catalans. Si ens preguntes d’on som, dubto molt que cap dels meus germans et digui de Bolívia.
Quins somnis tenies, de petita?
Jo volia ser ballarina, però la meva mare em va dir que això ens costaria molts diners. Hi havia el Conservatori, però, si no hi entraves, havies d’anar per privat. La meva mare treballava i no estava per anar-me portant amunt i avall. Jo feia coses a casa, em posava el pijama de la meva germana, que tenia gases i tuls, i feia tombarelles, però ràpidament em vaig adonar que no era el meu fort.
Quan t’adones que ho era el periodisme?
De petita ja li feia programes de ràdio a la meva germana. Sempre he volgut fer això, i en aquella època no hi havia dones. El meu primer gran reportatge a la ràdio va ser agafar humoristes d’aquí casa nostra i preguntar per què ja no hi ha una Mary Santpere. Ara, la Sílvia Abril, la dona del Buenafuente, ho fa molt bé, i hi comença a haver una fornada de dones humoristes, però en aquell moment no. No hi havia ningú.
Abans de dedicar-te al periodisme, tu vas passar per l’escena, vas fer d’actriu, vas fer teatre. Com recordes aquella època?
Va ser molt estressant, perquè era molt joveneta i insegura. Pensa que, a cada càsting, li dèiem el càstig, els actors. Era dur estar cada dia enfrontant-te a les teves pors, a la càmera… però va ser una època també molt divertida, quan vam anar de gira amb la Catalana de Gags. Vaig fer la tele, després, amb el Puyal. El Puyal va ser el meu velador a la ràdio. Em va dir, per què no fas ràdio? Per què no vas amb el Bassas? En l’època en què estava a ‘Un tomb per la Vida’ hi havia tota la generació de la Mònica Terribas, el Bassas, el Bosch… Hi havia una generació molt potent i gent que ho estava fent molt bé en periodisme. Vaig estar una setmana amb el Bassas i em vaig enamorar de la ràdio, de la màgia, de la teva veu com a únic fil conductor cap al qui està fora.
On comences a la ràdio?
Començo a COM Ràdio, perquè m’hi envien de pràctiques. Allà em vaig trobar un Xino Francino meravellós, un amant dels Beatles i un director de ràdio tranquil. També em vaig trobar companys com el Pere Mas, Sílvia Cóppulo, Elisenda Roca… Eren els moments importants de COM Ràdio, quan encara no tenien tantes pica-baralles entre unes i altres. I la veritat és que allò va ser meravellós.
Tens un pòdcast que es diu ‘Sofocos’…
Sí. Jo m’assabento que hi ha un concurs que es fa a Podimo, i que estan buscant pòdcast. En vaig oferir un per a dones, ‘Sofocos, tu podcast sin reglas’. Vam fer 24 capítols parlant de la menopausa d’una altra manera, parlant amb les especialistes. Fèiem, sobretot, entrevistes amb dones, metges, especialistes en sòl pelvià… I jo crec que ara és el moment de parlar de la menopausa, de veritat, d’una altra manera. La menopausa no és una malaltia, no té símptomes, té signes, perquè és un procés cap a l’envelliment. És una etapa de la vida, i ens la volen medicalitzar una mica. La meva lluita ara és dir no, senyores, ajuntem-nos, parlem-ne. Això no és medicalitzable. Fa poc, el Dia Internacional de la Menopausa, parlava d’això, no? De l’important que és la sororitat, el fet d’ajuntar-nos, tenir una xarxa. Jo, quan vaig arribar a la menopausa, sí que tenia informació, però molt poca, molta menys. I jo tinc germanes que ja hi havien passat i eren metges, i quan els preguntava, em deien el que em passaria. És una festa constant, això de ser dona, primer tens la menstruació i, després, la menopausa. Jo reivindico molt la dona, l’estimo molt. Amb l’edat he descobert que, el millor d’aquest món, són les dones, i mira que tinc tres fills.
Ets coautora d’un llibre que es diu ‘Deja que el té cuente’, escrit a quatre mans amb la Lídia Piqué. De què va?
No és ben bé un llibre a quatre mans. Un llibre a quatre mans seria tu comences un capítol i jo l’acabo. Aquí teníem molt clar per què servíem cada una. La Lídia és una especialista en te, i jo, el que sí que crec que sé fer, ara per ara, és explicar històries. Per mi, les històries de les dones començaven a ser molt importants, el fet de crear-les i posar-les en primer termini. Una de les meves històries preferides és la primera, perquè volia situar-la amb algú que hagués tingut problemes familiars durant la República. Ho volia recuperar, perquè crec que hem parlat malament de tota aquella història. Alguns millennials m’han dit si no estem farts de la Guerra Civil, i jo crec que s’ha parlat poc del paper que hi va tenir la dona, de com, sobretot les republicanes, van ser represaliades. Però inclús les que es van quedar en el territori nacional, d’alguna manera, van patir molt, moltíssim, tot això. Aquest serà el meu pròxim llibre.
Tornes a posar la dona al centre, protagonista…
Torno a posar la dona al centre. Serà posterior a la guerra, ha passat la tempesta, la voràgine d’una Guerra Civil tremenda que va impactar moltíssim en aquest país i que, encara ara, tenim aquestes dues veus, les dues Espanyes, que diuen. Tu mires el diari d’avui i a mi m’esgarrifa pensar que encara estem així, que han tornat. Crec que hem de parlar de tot això, hem de parlar de com va incidir en el món de la dona.
Si poguessis donar un consell a totes aquestes Charo que comencen ara, després de tot aquest recorregut que has fet per la vida, què els diries?
Que, facin el que facin, ho facin amb passió. No esperis que els altres et diguin que ho fas fantàstic, tots sabem que aquesta professió és molt poc donada a aplaudir els èxits dels altres, ens fan enveja. Fes el que vulguis, però fes-ho amb passió, perquè si no, t’avorriràs, perquè si no, seràs trist, seràs gris i no escriuràs, no faràs viure el que realment vols que visquin els altres.