Quan es demana la confiança dels veïns i veïnes d’una ciutat, la paraula pública té un valor: és la base de la credibilitat. Fa menys d’un any, l’alcalde Josep Maria Vallès va declarar sense ambigüitats: “Mentre jo sigui alcalde, l’Ajuntament no augmentarà la pressió fiscal”. Aquesta afirmació va ser recollida per la premsa local i va ser interpretada com un compromís clar amb les famílies i les empreses de Sant Cugat.
Ara bé, el debat de les ordenances fiscals per al 2025 —i la seva aprovació— han introduït canvis que, en la suma, incrementen la càrrega sobre molts ciutadans com l’actualització del tipus de l’IBI d’un 2,6%. Aquests escrits i acords estan publicats i registrats en la documentació municipal i han estat coberts per la premsa local.
El govern municipal ha volgut matisar la mesura: el responsable d’Economia l’ha qualificada de “petita adequació en línia amb la inflació/PIB” i s’ha defensat que la pressió fiscal “no augmenta” perquè, segons la seva lectura, s’estaria adaptant tipus i impostos a la situació econòmica. Però la realitat percebuda pels contribuents és que s’han introduït noves càrregues i que l’IBI s’ha incrementat en termes reals; mitjans locals i sectors de l’oposició han posat el dit en aquesta contradicció.
Des del PSC de Sant Cugat volem ser contundents, però també constructius: entenem que una administració local pot trobar-se davant d’urgències financeres i de necessitats operatives que exigeixen mesures. No obstant això, la política pública ha de seguir tres regles bàsiques que avui considerem vulnerades:
1. Coherència entre paraula i obra. Si una promesa pública es formula amb rotunditat, qualsevol canvi que la contradiu ha de ser explicat amb claredat i justificat amb dades objectives. La ciutadania no és un receptor passiu: mereix raons completes.
2. Transparència comptable. Cal publicar els informes econòmics complets que avalin la necessitat de cada increment (projeccions, alternatives considerades, i impacte per trams de renda). Les decisions fiscals han d’anar acompanyades d’una memòria econòmica accessible.
3. Mitigació i equitat. Si és inevitable repercutir costos, s’han d’aplicar mecanismes compensadors: bonificacions per rendes baixes, exempcions per persones vulnerables i mesures que minimitzin l’impacte sobre la classe mitjana i la petita empresa.
Per tot això, des del PSC de Sant Cugat instem el govern municipal a adoptar mesures concretes i immediates:
· Publicar un informe públic i detallat que expliqui per què s’ha considerat necessari l’increment de l’IBI i la nova taxa de residus, amb escenaris alternatius i la valoració de la possibilitat d’estalviar en altres partides.
· Retractar o modular la pujada si l’anàlisi econòmic demostra que l’impacte es pot pal·liar amb altres mesures productives o d’eficiència interna.
· Aprovar un pla de bonificacions per a famílies vulnerables, pensionistes i microactivitats econòmiques que suportin la càrrega amb més dificultat.
· Obrir un procés de participació ciutadana sobre les ordenances fiscals: un procés real —no simbòlic— amb sessions informatives, presentació d’al·legacions i debat públic.
La responsabilitat política no és només defensar la gestió quan les decisions agraden; també és reconèixer errors, rectificar si cal, i prioritzar l’equitat. Si l’alcalde ha sostingut amb fermesa que no pujarien la pressió fiscal mentre fos alcalde, el mínim que exigeix la ciutadania és una explicació rigorosa i una voluntat de corregir el que no sigui justificable.
La política local ha d’estar al servei de la gent. I la gent, en la seva justa expectació, demana una cosa senzilla: coherència entre allò que se li promet i allò que se li aplica a la butxaca. A Sant Cugat volem solucions, però també coherència. El PSC hi serà, exigint transparència i propostes que protegeixin a qui més ho necessita.
