El nostre Parc Natural ha esdevingut la “Zona zero” de la pesta porcina i molts tenim la sensació que estem conferint gairebé més drets i protecció als animals que a les persones. Les persones que coneixen bé el territori -pagesos, ramaders i caçadors- coincideixen en la sensació que fa massa temps que les polítiques de l’integrisme ecologista han perdut el nord convertint qualsevol actuació pragmàtica en un tabú, com és el cas de la intervenció de caçadors per regular poblacions sense depredadors naturals. Aquestes veus de l’experiència denuncien que alguns polítics confonen el respecte per la natura amb una benvolença infantil i que el què aconsegueixen, en realitat, és posar en risc els ecosistemes, la salut, l’economia i, fins i tot de retruc, les persones.
Els nostres veïns d’Aragó han estat capaços d’actuar amb decisió —permetent intervenir els caçadors amb criteris tècnics— però aquí preferim, un cop més, malbaratar recursos humans i econòmics mentre ens arrisquem a perdre el control de la situació sanitària.
Per part nostra, sempre és un orgull comptar amb la col·laboració de l’exèrcit del nostre país, però, certament, fa vergonya haver de recórrer a la UME per controlar la tensió generada degut a la proliferació d’un nombre relativament reduït d’animals infectats a una serra de muntanya. Encara tenim tots ben present l’absència de mitjans econòmics i humans per ajudar als afectats de les inundacions de la Dana a València; la comparació és difícil d’evitar: sembla que per culpa de les polítiques dels ultraecologistes hi ha moments en què es mobilitzen més recursos per no ferir a uns animals infectats que quan es requereixen per salvar persones o els seus béns i habitatges.
Davant una crisi sanitària com aquesta, cal abandonar la hipocresia i s’ha d’imposar el seny encara que no sigui “políticament correcte” per a aquells que dicten els codis ètics actuals. Certament, les solucions dràstiques no són agradables, però algunes vegades són imprescindibles. Quan un brot es descontrola, no hi ha mitges tintes: cal abatre tota la població de senglars potencialment afectada, amb la coordinació de tècnics i del col·lectiu de caçadors perquè de fet, si el virus es propaga i s’apodera de granges, tocarà fer el mateix que ja s’ha fet en d’altres ocasions amb aus i altres mamífers: sacrificar milers d’animals per protegir tota la cadena alimentària i evitar un desastre major. Siguem, doncs, seriosos i oblidem-nos de dogmes animalistes i atorguem als qui coneixen la terra i la fauna local la gestió ferma, contundent i responsable d’aquest problema.
