I ara què, ja està tot controlat? La pesta porcina ha desaparegut? S’ha extingit? S’han eliminat tots els senglars possibles? Ningú no ho acaba de saber del cert. Les notícies ja no en diuen res, el silenci informatiu s’ha imposat i, com tantes altres vegades, la sensació és que el problema s’ha dissolt més als titulars que no pas a la realitat.
Podem tornar legalment a passejar per Collserola o encara no? Sant Cugat és oficialment lliure de pesta porcina? Hi ha algun comunicat clar, alguna explicació entenedora per a la ciutadania? Costa trobar respostes. Durant mesos se’ns va advertir amb contundència que no podíem entrar al bosc de cap manera, que el risc era alt, que calia extremar precaucions. I ara sembla que tot ha quedat en un limbe administratiu.
Les bandes de plàstic continuen allà. Mig trencades, descolorides, penjant a les entrades dels camins. També els rètols amb pictogrames amenaçadors que anunciaven la prohibició absoluta de pas. Formen part del paisatge, com si fossin les restes d’una emergència que ningú no ha volgut donar per tancada. Seguiran allà in aeternum? Les hem de treure nosaltres? O passaran a recollir-los algun dia els mateixos serveis de seguretat que feien rondes per evitar que ningú gosés entrar al bosc?
Ahir, però, Collserola tornava a ser una mica el que era. Gent passejant, bicicletes amunt i avall, corredors, famílies. Mirades còmplices i un “bon dia!” espontani entre desconeguts. Una normalitat senzilla que feia temps que no es veia.
Però la normalitat no pot basar-se en la improvisació ni en el silenci. Les administracions tenen l’obligació d’informar, de tancar processos i d’assumir responsabilitats fins al final. No n’hi ha prou amb prohibir: cal explicar quan s’aixequen les prohibicions, retirar la senyalització obsoleta i restaurar el territori. Si el perill ha passat, que es digui clarament. I si no ha passat, que també s’expliqui.
Collserola no és només un espai natural: és un espai viscut. I la ciutadania no pot quedar atrapada en un “ja veurem” indefinit. Exigim claredat, respecte i una gestió que no deixi el bosc —ni la gent que l’estima— abandonats a mig camí.
