Les vagues i les novetats legislatives són fenòmens cíclics en el sector educatiu d’aquest país. I dic sector perquè em comencen a xiular les orelles cada cop que escolto algú que parla en nom de la “comunitat educativa”.
Em sembla una frivolitat pretendre que hi hagi una sola comunitat educativa formada per alumnes, professors i pares (i personal d’administració i serveis). Em sona a allò que deien els idealistes utòpics d’un món unit, amb una força de treball justa i una riquesa compartida, o una justícia en que el rei i l’obrer serien iguals. D’entrada crec que no es pot parlar d’una comunitat educativa, en tot cas n’hi hauria moltes i diverses. Poc tenen en comú els mestres de l’escola pia de Sarrià amb els pares de l’IES Jonqueres de Sabadell. Dintre de cada col·lectiu hi ha grans diferències, riquesa si voleu. Ja no diguem entre pares i almunes o entre profes i pares. Cada col·lectiu té uns interessos diferents i sovint contradictoris. Els pares volem que a l’escola eduquin els fills i també ens ajudi a conciliar el nostre horari laboral. Això és anatema per als mestres i professors: “en cap cas l’escola ha de ser un aparcament per als nens” t’etziben. I és que a les reunions de pares cal anar en compte perquè sempre hi ha profes infiltrats. Ja sigui a la presidència, amb l’excusa d’explicar algun punt, ja sigui perquè assisteixen com a pares i alhora mestres (però curiosament acaben defensant les prosicions dels docents). Si ja se cap que els interessos de pares i mestres són sovint oposats, com pot ser que insisteixin tant en que som una comunitat? Per això cada cop que sento que “la comunitat educativa” s’ha mobilitzat per anar a una manifestació, m’agafa una mena d’al·lèrgia cutània. L’altre dia vaig sentir que hi havia una “mobilització” de la comunitat educativa de 200 persones a la Plaça Sant Jaume. Au va, aneu a pastar fang. La mobilització de la pressumpta comunitat educativa seria de diversos milions de persones a Catalunya (tots els infants, llurs pares i tots els mestres i professors, més el Pas). El país ja està prou malament i l’educació al capdavant. No ho dic jo, ho diu Pisa i ho diu la fundació Bofill , malgrat el que cridin els de la Rosa (in)Sensat. Jo porto els meus fills a la pública i defenso el sistema mixt de l’educació a Catalunya. El defenso perquè és plural i està configurat per moltes comunitats diferents. Els porto a la pública per moltes raons, però tampoc descarto que vagin a la privada. La diagnosi és clara: tenim un problema amb l’educació. El que crec que menys es necessita és una reforma legislativa (una altra no, sisplau) i tampoc fa cap bé una manifestació d’uns quants. Cal deixar treballar els professionals i mica en mica, amb esforç, ens en sortirem. Pel bé de les comunitats educatives. MARC MONELLS CiU
