En l’actualitat estem afrontant la que podríem denominar la primera gran crisi alimentària mundial.
Conscient d’això Nacions Unides (ONU) ha decidit crear un grup d’emergència ad hoc i sol·licita a la comunitat internacional 25.000 milions de dòlars per a resoldre aquesta crisi alimentària. Benvingut sigui l’intent. Però, no es podria haver evitat arribar a aquesta situació? El fins fa poc relator especial de l’ONU per al Dret a l’Alimentació opina que sí al qualificar d’ “aberrants” les polítiques imposades pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC) als països empobrits. Aquestes s’han basat, entre unes altres, a ‘convidar’ a aquests països a destinar les millors terres per al monocultiu de productes d’exportació. La teoria defensava que amb la venda d’aquests productes en el mercat internacional es podrien obtenir les divises per a comprar els productes necessaris per al seu desenvolupament. La pràctica ens ha demostrat que el que realment s’ha aconseguit ha estat la pèrdua de sobirania alimentària i una gran dependència dels preus del mercat internacional per part d’aquests països. En realitat, el que pretenen les institucions internacionals amb aquestes polítiques és que els països endeutats obtinguin divises per a poder pagar el seu deute extern. Pagament que tan sols a l’any 2006 va suposar una transferència de recursos del Sud al Nord de més de 350.000 milions de dòlars, més de 14 vegades el que ara demana ONU per a plantar cara a aquesta crisi. Per això, i per a resoldre de debò l’actual crisi alimentària, no seria més lògic que es fomentés la sobirania alimentària, en lloc de ‘convidar’ a l’obertura de mercats com es continua fent des d’aquests mateixos organismes? No seria més raonable que es cancel·lés la totalitat de deute dels països empobrits, perquè fossin ells qui poguessin destinar els seus recursos al seu propi desenvolupament, recuperant així la seva sobirania política i econòmica? Segurament sí, però per desgràcia, la lògica i la raó també estan en crisi entre els nostres governants… DANI GÓMEZ Observatori del Deute en la Globalització (ODG)
