Cristina Gallach és periodista, exsecretària d’estat d’Afers Exteriors i ha ocupat alts càrrecs en institucions com l’ONU, l’OTAN i la UE. Enguany ha estat l’encarregada d’inaugurar la 41a edició del Curs d’estiu de la Unipau, que va tenir lloc a principis de mes. En aquesta entrevista reflexiona sobre el context geopolític actual, marcat pels conflictes bèl·lics, la polarització i la redefinició del nou ordre mundial, així com el paper que hi juguen les diferents institucions internacionals, els governs i la societat en general.
Vas inaugurar el curs d’estiu de la Unipau. Què hi vas explicar, en aquesta inauguració?
Es va centrar, sobretot, en les grans convulsions del moment. Estem en una època de canvi abrupte, perquè tenim moltes confrontacions bèl·liques, no n’hi havia hagut mai tantes. Tenim una crisi planetària molt gran, amb els canvis meteorològics, la revolució tecnològica i un auge dels populismes, perquè als ciutadans se’ls ofereixen solucions ràpides a conflictes molt complexos i a situacions molt difícils. És un moment de desencís i desconfiança, i això fa que, a nivell internacional, hi hagi moltes tensions, confrontació i fragmentació. Ara el que toca és reconstruir, i en aquesta reconstrucció hi han de participar les experts que estudien aquests temes, la societat civil, els estats, els governs… és un procés que ens ha de portar a un món més gran i més estable i, sens dubte, la centralitat de la pau i de les persones ha de ser fonamental.
Com es fa una reconstrucció quan la societat està tan polaritzada i té tantes problemàtiques? Com s’aconsegueix fugir d’aquests populismes?
No hi ha una solució única. Cada cop que hi ha eleccions, els grups d’extrema dreta, més populistes, avancen, i estarem molt pendents de les que se celebraran l’any que ve en cinc països importants de la UE, entre ells Espanya. De moment, el que hem vist és que aquests grups no han aportat solucions. Aporten debat, agitació i idees maximalistes, però cap d’elles és aplicable d’una manera eficaç. Contaminen molt les forces centristes i això fa que tinguin majories fortes a les institucions, que és on es prenen les decisions i les polítiques. És paradoxal, perquè les crisis a les que hem de fer front requereixen de més unió, coordinació i cooperació però, en canvi, a les Nacions Unides hi ha més fragmentació i polarització. Crec que és molt important fer molta pedagogia, que la ciutadania entengui que les solucions fàcils i ràpides no existeixen. No hi ha cap solució fàcil a un problema complex. Si volem posar les persones al centre, totes aquestes idees d’exclusió no aportaran una millor convivència.
Veiem les potències dels EUA, Xina, Rússia… i sembla que, en la redefinició d’aquest nou ordre mundial, Europa s’hagi quedat una mica enrere. Quin és el paper d’Europa en tot això?
Europa realment s’està quedant enrere, bàsicament, per dues raons. La primera és el sentiment d’inseguretat provocat per la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i per l’amenaça d’aquesta d’envair-nos també a nosaltres. Això ha disparat les alarmes i ha fet que canviem les prioritats, posant la seguretat més defensiva a primera línia. La segona raó és la por que ens genera el fet que, fins ara, les relacions amb els EUA eren molt sòlides, i comptàvem que ells aportaven molt en defensa, mentre que nosaltres aportàvem molta credibilitat i empenta al món occidental. Ara, però, ells han posat el fre, i no sabem fins a quin punt estarien disposats a recolzar-nos en un cas gravíssim. A aquestes dues raons se li suma l’augment de les posicions més nacionalistes que fa que, en comptes de voler posar-se d’acord en posicions comunes majoritàries per tirar endavant, ens trobem que això no existeix. La pau no ve donada, l’hem de crear nosaltres, i n’hem de ser capaços.
Actualment sembla que tot el que passa als EUA hagi de ser l’avantsala del que passi a Europa. Quina influència està tenint la figura de Donald Trump al continent europeu?
L’arribada de Trump i els seus populismes al poder des EUA ha estat molt impactant. És, probablement, el fet històric més rellevant. Durant la seva primera legislatura vam poder veure com encara era una mica aprenent, vèiem els contorns i les ideologies, va posar fre a molta col·laboració internacional i va donar via lliure a tots aquests nous rics que s’han fet d’or amb el desenvolupament tecnològic, però aquesta legislatura actual és molt més greu. Sobretot perquè, a part d’aquesta relació tan estreta amb els segments tecnològics i aquest posicionament de poca atenció als valors i a les persones, també està tenint una aliança amb Putin, i això, per la UE, és molt difícil de combatre ja que, per un cantó, necessita els EUA i, per l’altre, se n’ha de separar. I això només es podrà fer amb el temps. Aquest canvi de posicionament americà respecte occident és nou i, sens dubte, un fet històric de màxima rellevància.
Avui dia també està molt present el desenvolupament de les IA. Tant els EUA com la Xina sembla que van molt més per lliure, però a Europa s’està intentant regular. Quin impacte té per a les nostres societats?
L’impacte de la revolució tecnològica és extraordinari. La tecnologia sempre ha sigut fonamental pels canvis, però en aquest moment va molt més ràpid que mai. A més, no hi ha marcs reguladors preparats per embridar totes les oportunitats positives que ens donarien. Per tant, anem una mica a remolc. D’altra banda, aquests canvis tecnològics donen un domini total, sobretot en l’àmbit de la comunicació. Això fa que arribin molt més ràpid a la ciutadania missatges que molts cops són mentida o que estan distorsionats, i realment no ajuden a tenir una consciència crítica. La solució a aquesta situació està basada en l’educació i la formació, en saber posar distàncies, i en el fet que, els governs, han de ser valents. Si cal taxar a aquestes companyies perquè no són capaces de reconvertir el bé que fan o que haurien de fer amb els recursos que extreuen de la nostra societat, doncs s’hauran d’adaptar. Ara mateix, els EUA no vol que els països posin controls, ni normatius ni sancionadors.
Deies que es combat amb educació, però sembla que una cosa va molt més lenta que l’altra…
Sens dubte és una desproporció, però no hi ha gaire més fórmules. Hem d’acostumar les noves generacions a desenvolupar un sentit crític, un distanciament. Les escoles cada cop estan tornant més a l’ús analògic, i s’estan endarrerint els moments en què els joves estan vinculats a un aparell que té un efecte tan perniciós. Pot ser que ens trobem amb alguna generació perduda o molt afectada per aquestes dependències perquè va començar a tenir accés a aquestes tecnologies molt d’hora, pero és molt important que legislatius, governs i societat civil s’hi posin. També són molt importants els espais de divulgació directes a la ciutadania, com per exemple la Unipau. Crec que no hem de caure en l’histerisme, però sí que l’alarma actual ens faci mobilitzar i saber controlar la part negativa de l’accés i la rapidesa de les xarxes, així com poder compartir les coses bones que ens aporten.
Parles de legislar, de treballar des dels governs, les institucions… tu que has treballat en moltes institucions europees, què és el que més t’ha decebut o què creus que ha fallat perquè ara ens trobem en aquesta situació?
Ha fallat la poca tenacitat en aconseguir acords. Les posicions estan molt enfrontades i no hi ha capacitat entre els mediadors, entre els propis governs, d’arribar a un consens. És veritat que la família europea és gran, 27 països, i en molts casos es necessita unanimitat, però fins i tot en casos en què amb majories es poden fer avançar coses notes que hi ha un defalliment de l’energia que es necessita per posar-se d’acord. A Brussel·les desanima que no s’arribin a posicions comunes, però encara ho fa més veure com s’arriba a majories per part de l’extrema dreta i el centre dreta que abans no s’arribava. Tradicionalment, el consens europeu era una majoria entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates, forces liberals i verds, i això era un espai centrista on, evidentment, tothom havia d’afluixar, però hi havia espai per avançar.
Hi ha molta polarització i conflictes en marxa però, en canvi, la societat sembla que dona per fet que hi ha pau, com si oblidéssim tota la resta. Per què s’estan comprant aquests discursos i aquestes polítiques d’extrema dreta i no es té en compte que la pau és molt més fràgil del que sembla?
La pau no ve donada, sinó que es construeix constantment. Es construeix amb els nostres representants a les institucions, als governs, a les Nacions Unides… perquè en situacions d’un entorn imperfecte, com va ser el del 1945, vam tenir grans espais de prosperitat. Ara estem en un moment de màxima confrontació, perquè les tensions que hi ha són tan grans que s’està imposant la força com a solució als problemes. Ho hem vist darrerament a l’Orient Mitjà. Hi havia un pla bastant potent dissenyat pel domini de la regió per part d’Israel, que eren els acords d’Abraham, però al no consolidar-se, Israel ha recorregut a la força engegant una guerra contra l’Iran amb el suport dels EUA, envair el Líban o, fins i tot, aniquilar d’una manera genocida a la població de Gaza. Hi ha, per tant, una tendència a voler resoldre els problemes per la via de la confrontació, i és molt important que recordem sempre que la pau no ve donada, sinó que es construeix, i no és només una qüestió dels diplomàtics i de les institucions internacionals, sinó de tota la societat. Ens implica a tots.
Què és el que amenaça més aquesta pau?
Probablement, la manca de voluntat d’afrontar els problemes d’una altra manera. És a dir, pensar que pots obtenir un benefici ràpid amb una acció. Aquesta manca de voler arribar a solucions negociades ens porta a aquests desequilibris i a l’ús de la força.
