Cristina Urriza
Vas arribar de Barcelona amb 6 anys. Què va portar la teva família a venir a Sant Cugat?
Els meus pares buscaven pis a Barcelona, no van acabar de trobar res i un dia van aparèixer aquí a Sant Cugat, van trobar un pis que s’adaptava a les nostres necessitats i vam venir a viure aquí.
Quins records tens de la infantesa aquí a Sant Cugat?
Ui, que era un poble. Que era un poble i davant de casa meva pastaven les ovelles. Jo vivia a la rambla de Ribatallada amb la que és l’actual avinguda de Gràcia, que aleshores es deia Cánovas del Castillo, i quan anaves camí cap a l’estació no et trobaves a ningú, perquè era com les afores de Sant Cugat allò.
Et vas llicenciar en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona amb un postgrau en Estudis Fiscals i Financers per la Universitat de Barcelona. Per què vas triar aquest camí acadèmic?
Tenia clar que m’agradava molt el dret, però també m’agradava tot el relacionat amb l’economia i l’empresa. Ara fa molts anys que no exerceixo perquè em vaig posar malalta molt jove.
Anem a aquest episodi de la teva vida. Aquesta malaltia et va obligar a deixar la teva carrera quan tenies només 33 anys.
Sí, tenia 33 anys. El meu fill en tenia 4 i la meva filla 2 quan em vaig posar malalta de cop. Vaig tenir un infart medul·lar que em va provocar una lesió medul·lar incompleta. Vaig passar de ser una ‘supermami’ d’aquestes que treballava, que tenia els nens petits, que tenia una professió intensa, a quedar-me sense res. Vaig estar un any ingressada en un centre de rehabilitació en el qual el meu marit em deixava dilluns al matí i em recollia divendres a la tarda. Va ser dur, però era l’única manera de recuperar-me el màxim possible.
I com ho vas afrontar?
Sempre he tingut una actitud positiva i he intentat adaptar-me a les circumstàncies, crec que és una de les meves virtuts. La part positiva? Doncs que em vaig poder dedicar més als meus fills, que amb la vida professional que portava no hagués pogut. Poc temps després vaig conèixer AVAN, vaig involucrar-me i vaig anar trobant el camí.
Què és el que et va ajudar més a tirar endavant?
La família, evidentment. Els meus fills eren petits i no tenien cap culpa del que havia passat, jo volia que portessin una vida normal, no havien de deixar de fer coses perquè la seva mare estigués així, és el que sempre vaig intentar. També hi va haver una època de dol, és clar, però em vaig anar adaptant a les circumstàncies. Si tocava anar-se’n a esquiar, ens n’anàvem a esquiar, però jo em quedava al bar. Intento focalitzar-me en el que puc fer, no en el que no puc fer. Els amics també em van ajudar moltíssim, quan es feien sortides intentaven que jo també hi pogués anar.
Parlem d’AVAN. Quan vas conèixer l’entitat?
Va ser fa uns vint anys, de la mà del meu neuròleg, el doctor Miquel Aguilar, que em va explicar el que era AVAN. En un primer moment no li vaig fer cas, però em va comentar que per què no em posava a la Junta. Llavors, vaig pensar que potser sí que podia aportar els meus coneixements i que seria enriquidor perquè em serviria per mantenir-me activa, alhora que ajudaria els altres.
Com ha crescut AVAN des que vas entrar a ara?
Una barbaritat. Primer érem una associació, un grup de famílies que veia que els serveis públics no cobrien les seves necessitats i que es van unir per fer coses junts, ja sigui sortides de cap de setmana a donar-se suport emocional. Després, es va començar amb les teràpies de neurorehabilitació, però era una cosa molt petita, i avui dia ja estem atenent 1.300 persones. Tot això ha comportat molta més especialització i més professionalització. Ara som més de 60 treballadors i penso que és una entitat molt professionalitzada, sense perdre mai l’horitzó que és una entitat social i que està per ajudar la gent.
Enguany sou l’entitat beneficiària de la venda del llibre ‘Relats solidaris de l’esport’. Com neix aquesta relació?
Bé, a vegades són casualitats. Una persona que formava part d’una entitat que havia sigut beneficiària del llibre ‘Relats solidaris de l’esport’ va venir al nostre sopar solidari i ens va animar a presentar la nostra candidatura i ens van escollir. Nosaltres contentíssims perquè amb el que es recapti tenim la intenció de comprar un exoesquelet. A més, ens donarà una projecció i una visibilitat important.
La salut, la família, els amics, el compromís social són molt importants per a tu, però quines diries que són les coses que més et preocupen en la societat actual?
Em preocupa el benestar de la gent, però vinculat a temes com el canvi climàtic o les guerres. Tinc la sensació que en comptes que la gent visqui més tranquil·la i amb amor, cada vegada s’estan complicant més les coses. Això em preocupa, em preocupa força. Quan encens la tele i mires les notícies tot és molt depriment.
T’agradaria deixar algun missatge per a la societat?
Voldria que la gent s’involucrés en les entitats socials, que penso que et fan créixer molt i és important perquè tampoc es pot deixar tot a l’administració pública, és impossible, no es pot fer. Vull animar a la gent a això, a què es faci voluntària, perquè és ben cert allò que diuen que reps més del que dones.
