La nova instal·lació d’una carpa a la plaça d’Octavià, a tres metres de la muralla del monestir, ens porta a reflexionar sobre la idoneïtat del lloc per acollir aquest tipus de manifestacions culturals. En teoria, ningú discuteix la importància cabdal d’aquest monument, esdevingut el símbol més conegut de la ciutat, la rellevància del qual traspassa els estrictes límits locals per ser un referent de país.
Sobta, doncs, que la seva visió general es vegi periòdicament alterada, mig tapada, per la ubicació al seu davant de volums efímers, per més que vulgui justificar-se amb argumentacions de divulgació educativa i cultural. Alhora, la pròpia instal·lació o l’espai que requereix el seu muntatge, dificulten l’accés al monument, ja sigui per a la seva visita o assistència als oficis religiosos que segueix acollint el seu temple. És penós que per anar a donar el darrer comiat a un parent, a un amic, s’hagin de fer giragonses, perquè l’itinerari habitual es troba obstruït per un munt de caixes i el cotxe del guàrdia de seguretat. Ha quedat molt clar en repetides ocasions, que qui té la preferència no són els ciutadans, sinó les institucions que hi ha darrera d’aquestes iniciatives, les quals, paradoxalment, tenen com objectiu servir a la ciutadania. Ens preguntem com és possible que l’excel·lència de la planificació urbanística del model Sant Cugat, no hagi previst una ubicació alternativa i cèntrica per aquest tipus de muntatges. Mira que hi ha espai entre el monestir i els barris de l’avinguda de Cerdanyola, Sant Francesc i Coll Fava! I tampoc es tracta d’ocupar sistemàticament l’àrea de pàrquing del carrer Josefina Mascarenyes, sinó de disposar d’una zona que més que una terra de ningú, servís per a relligar peces del teixit urbà. DOMÈNEC MIQUEL és president de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
