Sergi Barnils: "L'art és la traducció d'allò que passa a l'ànima de l'artista"

L'artista santcugatenc més internacional ha participat en la Biennal d'Art Contemporani de l'any 94, a la del 2000 i a la retrospectiva d'aquest 2021


  • Comparteix:

L'artista Sergi Barnils a la plaça d'Octavià / Foto: Cugat Mèdia

L'artista Sergi Barnils a la plaça d'Octavià / Foto: Cugat Mèdia

El santcugatenc Sergi Barnils és, segurament, l'artista més internacional de la ciutat. Després de viure els seus dos primers anys a Guinea Equatorial, on va néixer "accidentalment", es va instal·lar a Sant Cugat. De fet, les arrels de la seva família al municipi es remunten al segle XIII. Barnils afirma que un dels impulsors de la seva trajectòria artística va ser Josep Canals, amb qui ha exposat múltiples vegades a la Canals Galeria d'art. A més, el santcugatenc també ha estat seleccionat fins a tres vegades a la Biennal d'Art Contemporani Català, l'any 94, l'any 2000 i a l'edició d'enguany, l'any 2021.

ESCOLTA-HO

Quina és la seva relació amb Sant Cugat?
La meva relació amb Sant Cugat es remunta al segle XIII, a Can Solà. Per la part de la meva àvia Rosa Solà, som d'aquí des de l'edat mitjana. Els meus pares i els meus avis, treballaven aquí, a la vinya. Jo vaig néixer accidentalment a Guinea Equatorial, perquè el meu pare va treballar a l'Àfrica més de 20 anys. Però Sant Cugat ha estat el lloc on m'he criat, el lloc que estimo, i el lloc on anava a col·legi, al Viaró. Hi anàvem a peu travessant els camps i els horts de Volpelleres. Sant Cugat ha estat sempre un lloc idíl·lic. I, quant a l'art, és el lloc on vaig fer les primeres pintures al natural, del Colomer, del massís de Collserola, del Tibidabo... En aquells anys, la naturalesa tenia més protagonisme que ara. I, després, les persones de Sant Cugat, que al cap i a la fi són el més important, sempre m'han influenciat en tot. M'han il·lusionat i també a vegades m'han fet enfadar, alguns, però vaja, això és normal. També m'ha influenciat la senzillesa de les persones d'aquí. No estem per gaires romanços, les coses es diuen clares.

Hi ha alguna persona en especial, que l'animés a dedicar-se a l'art?
En primer lloc, el meu pare, que havia estat alcalde de Sant Cugat i era un emprenedor. També estimava molt l'art, potser perquè a l'Àfrica s'havia relacionat amb alguns pintors catalans. De petit a mi em feia fer còpies de pintors catalans de finals del segle XIX principis del segle XX: Martí Alzina, Anglada Camarassa, etc. Sense ser ell del món de l'art, va ser el primer que em va animar, que em va estimular. Després, vaig fer classes a Sant Cugat amb la Teresa Farrés, que era una gran professora d'art. Encara em sembla sentir el seu perfum.

I per últim, a finals dels 80, en Josep Canals. Ell em va convidar a fer una exposició a la seva galeria i després vaig participar en la Biennal, l'any 94. Ell va ser el primer que em va presentar a una galerista de Saragossa, a partir d'aquesta galerista, vaig marxar a Itàlia, a una galeria on encara treballo. L'origen ha estat sempre amb el Canals, també a Alemanya. Tot han sigut esglaons. Si m'escolta el Canals, estarà content de sentir-ho, perquè ell va ser la peça primera d'aquest motor.

Parlava de l'olor de la Teresa Farrés En guarda algun record, encara que sigui sensorial, de Guinea Equatorial?
De records materials en conservo molts; el meu pare va portar fotografies, escultures, anècdotes... El meu pare va estar sempre amb això que en diuen 'el mal de l'Àfrica', igual que altres santcugatencs amb esperit aventurer com ell. I, després, no crec que sigui casualitat que a la meva pintura molts crítics d'art hi veuen una inspiració africana. Si de cas em surt de l'inconscient, perquè jo vaig viure allà dos anys, només. Però sembla ser que els dos primers anys et marquen molt. Les olors, les llums, les formes, els sons... Hi ha molts quadres on jo mateix ho veig. D'una forma inconscient em surten aquestes geometries, aquests colors, tan propis de la pintura i de l'art africà.

Pinta a Sant Cugat, a Tossa de Mar i a Milà. Hi pinta quadres diferents, a cadascun d'aquests llocs?
No, perquè l'esperit és el mateix, l'ànima és la mateixa, la inspiració és la mateixa... Una inspiració, per cert, basada en la lectura de la Biblia, del llibre de Gènesi i d'Apocal·lipsi. Els pintors més coneguts del segon renaixement no només eren la forma i el color. També eren la part intel·lectual, espiritual i literària. Aquesta era la seva espurna per començar a treballar. Jo crec que els que fem art, encara que estiguem ficats dins de l'informalisme, hem de tenir aquest estímul intel·lectual i espiritual que, en el meu cas, ve a partir de la lectura de la Bíblia. Per mi no és imaginació, sinó que per mi és una realitat i, com a creient, estic convençut que existeix. Com a pintor hi poso cullerada, però sempre seguint el guió.

Tornant a la Biennal i a Josep Canals, que són, una mica, la mateixa cosa. Què en recorda de la primera vegada que hi va participar, l'any 1994?
Em va fer molta il·lusió que em seleccionessin, el jurat estava format per pesos pesants. Crec que va ser amb un quadre en grisos, encara no sortia aquest esclat de color que surt ara, perquè jo interiorment estava una mica apagadot. La fe m'ha anat molt bé per obrir-me a la llum i al goig interior. I en aquell moment em sortien uns quadres més aviat amb molta austeritat de color, amb colors més aviat pesants. Després la paleta es va anar il·luminant i va anar agafant una altra lluentor.

Realment la Biennal ha estat molt important en aquest país. És una pena que no continuï. Encara que no tingui les ajudes que necessitaria, jo crec que el Canals hauria de continuar. Jo li dic "no ho deixis", perquè és molt important, la Biennal. Ha sigut una cantera molt important per molts artistes, i seria una pena que això s'acabés. La Biennal és com el notari de l'evolució dels temps dins de l'art, i això té un interès extraordinari. Si agaféssim els catàlegs de les 22 Biennals que s'han fet en 44 anys, veuríem aquesta evolució. Palpita, està viu. Fem entre tots el possible perquè no s'acabi.

De fet, l'any 2000 hi va tornar a participar, i també ara, el 2021. Com ha evolucionat la seva obra?
D'aquells colors més sords de la primera Biennal, vaig participar-hi de nou l'any 2000. En aquell cas vaig presentar un gran format on dominaven els grocs. Ja em començava a il·luminar, però encara no hi havia tant color. Entremig, si hi hagués participat fa deus anys, hauria presentat obres amb molt cromatisme. En canvi, ara, en aquesta última selecció, vaig presentar una obra que sembla monocolor, austera de color. És pràcticament el blanc: la llum per excel·lència. Hi ha tota una filosofia sobre la llum que ve de déu, la llum que provoca tots els altres colors... Encara que sigui una obra blanca, es pot dir que tots els colors participen d'ella.

Hi ha una evolució, perquè l'art és la traducció d'allò que passa a l'ànima de l'artista. Si tu tens llum dins teu, les obres ho diran. I si hi tens foscor i, en fi, estàs amb aquell buit existencial, també es plasmarà. Hi ha hagut moltes obres, importantíssimes i interessantíssimes que surten d'aquí. Però jo em decanto per donar testimoni de la llum, perquè aquest món crec que la necessita, i ara més que mai. Els meus quadres vull que siguin llum i que donin joia i goig a tots els que els puguin contemplar.

Per acabar, com va viure el confinament i com viu la pandèmia, en general?
Els primers dies em vaig trobar molt limitat, a casa, perquè jo faig grans formats. Vaig emportar-me tot el que vaig poder: papers, pinzells, pintures... Els que ens dediquem a això, ens fem nostre l'estudi i allà hi ha com una vibració espiritual. I quan canvies de lloc, a vegades et costa acostumar-t'hi. Però després d'unes quantes setmanes em vaig adaptar. A més, tenia la fortuna d'estar amb la família, i això em va alegrar. Ara t'he parlat artísticament.

Respecte al dolor, com tothom. Vaig perdre un amic que va morir de la covid, altres van estar a punt. També vam patir per la meva mare, que té 95 anys. He viscut amb aquesta angoixa pròpia que hem tingut tots, però al mateix temps amb l'esperança que això sigui un estímul perquè ens agafem les coses d'una altra manera i siguem més curosos amb el medi ambient i el planeta. No hem cuidat el medi ambient com s'havia de cuidar, aquesta és la lliçó primera que hem de treure d'aquí. També ens ha ensenyat solidaritat, sobretot per part dels professionals de la medicina. Hem d'entendre que no som superman ni superwoman, que tenim moltes limitacions, els éssers humans. Això ens hauria d'ajudar a mirar enlaire, a la trascendència, i pensem que hi ha un principi rector i un déu que ho governa tot. Això, almenys, és el que els creients creiem.



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.