Inicia sessió 
Registra't
Lourdes Fisa forma part de la Biennal d’Art Contemporani a Sant Cugat / Foto: Mercè Rial
En certa manera, sí. L’art sempre ha estat el meu company de viatge perquè fa més de 30 anys que m’hi dedico. Jo crec que l’art és vida, i potser sí que ho podríem interpretar com que ens aporta una cura. L’art sempre és necessari, i realment ha sigut molt necessari i ens ha acompanyat en aquests moments que ens hem adonat tant de les coses essencials i que realment són importants: ens ha obligat a tenir una mirada més cap endins, a pensar més, a treure tot allò que és superficial, i a endinsar-nos cap a nosaltres mateixos i el nostre entorn.
La pandèmia va començar portant-nos un confinament. I després tu has participat en dues exposicions - a la Sala Parés de Barcelona i a la Fundació Vila Casas - que justament tenien com a protagonista el confinament.
Durant el confinament vaig tenir la gran sort de tenir l'estudi tan a prop que només havia de baixar les escales. Per tant, vaig poder treballar i em van sorgir unes temàtiques i un treball molt intimistes. Tot i que a vegades treballo amb grans formats i instal·lacions, el confinament em va retornar un treball d’unes tècniques molt ancestrals, com és el gravat tractat d’una manera intimista. I va ser després que se’m va demanar que aquesta feina es pogués presentar a aquestes exposicions. La Sala Parés va demanar a tots els artistes que treballem amb la galeria què havíem fet durant el confinament. Alhora, la Fundació Vila Casas va presentar l’exposició ‘Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya’, i va demanar a cinc artistes catalans una obra i uns pensaments escrits del que havia suposat per nosaltres haver d'estar tants dies a casa.
Sovint expliques que els teus treballs estan basats en la memòria i en l’experiència viscuda. Hi ha artistes que s’allunyen d’aquesta afirmació, però en el teu cas sí que hi ha una clara relació entre vida i obra.
I tant. Per a mi, l’art és comunicació i transmetre uns pensaments i unes vivències. Jo soc una artista del segle XXI, i com tothom tinc unes vivències personals, però m’interessa fer-les més amples i que puguin interessar a tothom. I ho faig explicant-ho des de la meva pròpia experiència perquè per mi la cosa viscuda està molt plena de significat. A partir d'aquí, faig projectes en què m’interessa el que està passant actualment: de transformació i de canvis de societat, del que està passant amb la natura... I tot plegat s’expressa d’una manera visual, perquè el meu llenguatge és visual i plàstic, fent servir colors, textures i matèria.
A Sant Cugat, la Biennal vol ser una porta oberta a l’art emergent català. Tu hi vas participar el 1988, quan tenies 24 anys. Com a artista tan jove, va suposar un punt d'inflexió per a tu, participar-hi?
Sí, va ser una gran oportunitat! Era molt jove i acabada de llicenciar en Belles Arts. Només havia fet una primera exposició, encara no havia marxat a l’estranger ni havia fet un recorregut expositiu. I va ser com una introducció en el món artístic, una oportunitat que no era fàcil per la gent jove ni pels nous llenguatges. Ara recordo amb molt d’afecte que es feia a aquell espai tan bonic que és el Monestir de Sant Cugat, i com després era itinerant a diferents ciutats del territori de Catalunya i d’Andorra. Realment han passat molts anys, però ho recordo amb molt d’afecte.
També expliques que l’art és l’única màgia que tenim els éssers humans, i que ens dona els camins de la llibertat. La llibertat que és, justament, una de les coses que ens ha pres la pandèmia, i que potser a partir d’ara valorarem més.
I tant, tot i que en algunes coses fins i tot s’han posat amb l’art. Quan diuen "això no es pot dir" estem perdent llibertats. I és que l’art, si no és lliure, no pot ser art. Ha de ser lliure perquè és l’espai que tots tenim on expressar, dir i criticar. I em reafirmo en què és dels pocs espais que ens queden, i per tant cal que ens acompanyi sempre. Jo penso que és a través de l’art que hem conegut tota la civilització des dels inicis, perquè l’art és sempre una manifestació del seu moment i del seu temps. I aquí és on hi ha el compromís de l’artista traspassat a una veritat interior, perquè en el fons jo soc i expresso el que visc, el que penso i el que m’envolta.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.