Dintre del món de l’esport, en les seves reflexions més profundes i teòriques, hi ha un apartat dedicat exclusivament a l’àmbit de la competició
Com fa unes setmanes va dir l’entrenador del Club Rugby Sant Cugat, Diego Fucks, al programa Què t’hi jugues?: ‹‹la competició mai es pot evitar, ni en les categories més inicials de qualsevol esport (patufets, prebenjamí o benjamí), ja que intrínsecament la naturalesa humana posseeix un esperit constant de lluita, de competir. El problema no és la competició, sinó la metodologia i els mecanismes que s’utilitzen per realitzar la competició esportiva››. Hi ha filòsofs (Hobbes, Locke, Kant o Schoppenhauer) que al llarg de la història han parlat sobre les característiques naturals de l’ésser humà. La majoria d’ells han coincidit en la tesi de la competitivitat entre els homes, per qualsevol aspecte de la vida. L’esport, i en concret el futbol, és un element cultural on aquesta competició també està reflectida. L’error és el camí que s’utilitza per arribar a gaudir d’aquesta competició. Quan la raó no controla l’ambició desmesurada de l’home és passa d’una competició sana i favorable al creixement humà a una competició sense límits que cau en la crua cara de la violència. Això ja no es competir, es voler dominar. El futbol, per desgràcia, és un dels esports on més sovint es veu la violència. Una dada: fa unes setmanes quan vaig estar a Roma per veure el partit entre la Roma i el Reial Madrid en va dir un aficionat romà ‹‹aquí, a Itàlia, el Ministeri de Joventut i Esport aconsella als pares no portar, en determinats partits, als fills als estadis de futbol››. El futbol es va crear per gaudir o per patir? David Rodríguez Editor del programa “Què t’hi jugues” de RSC
