El poeta romà Juvenal va dir una vegada “mens sana in corpore sano”. Aquesta creença contextualitzava el significat, l’essència i l’esperit que, des d’una perspectiva filosòfica, posseïa la pràctica de l’activitat física, l’esport en qüestió.
Eren altres temps, però les reflexions sobre el moviment del cos (la corporeïtat en sí) i la seva posterior institucionalització en l’òrgan de la societat, creant el que anomenem esport, estaven a l’ordre del dia. Amb una reflexió tan simple com aquesta es va mostrar el nivell existencial en que es movia l’esport en relació a la natura de l’home. Per l’ésser humà l’esport era una eïna que aportava una sèrie de principis i coneixements, tant intel·lectuals com pràctics, fonamentals per aconseguir l’evolució esperada. L’acció del moviment, de l’esport, comportava l’entrada com a individu en un món diferent ple d’espiritualitat i d’essència, sentint sensacions extraordinàries que feien arribar al subjecte a una mena de nirvana budista, d’extàsis. En el nostre món això ha canviat substàncialment. L’esport s’ha mercantilitzat, s’han capitalitzat els seus valors, i ara el que prima no es l’enfoc filosòfic del que és l’esport per al creixement existencial de l’home, sinó els possibles beneficis que pot aportar la seva praxis a l’interés individual de cadascú. Els nens, una gran majoria, ja no practiquen esport perquè el seu esperit humà, inconscienment, li demani moure’s. La societat, que està contaminada d’obligacions materials, mostra al nen l’esport com un medi més de supervivencia, i no com el que és: “mens sana in corpore sano”. La Play Station ha innovat una nova era. Abans eren altres temps, veritat? David Rodríguez Editor del programa Què t’hi jugues? de RSC
