Cada dia que passa veig més distància entre l’esport dels antics grecs, aquell on es fusionaven l’art, la filosofia i l’activitat física, i l’esport professional del nostre segle, aquest on els arrels humanístics i de coneixement de l’ésser humà han passat a un segon pla.
L’economia i els interessos de mercat dels esportistes i dels clubs són els eixos funcionals pels quals es mou l’esport del nostre temps; ja queden cada vegada més enrere els principis: educatius, de formació, artístics, científics, etc., -epistemològics en el seu esperit- que conformaven l’esport creat pels antics. La realitat d’ara és una altra. Un exemple el trobem en el comentari que va fer fa uns dies el jugador del FC Barcelona, Sammuel Etoo. Un nen li va preguntar: ‹‹si no et quedessis al Barça per quin equip fitxaries?››, Etoo li va respondre: ‹‹pel qui em pagui més››. Podem criticar la seva actitud o podem dir-li gràcies per ser sincer; la veritat és que l’educació socio-cultural de l’esport i tot el que l’envolta, així com la pèrdua dels seus valors més ‹‹educatius››, s’estan eliminant a passes de gegant. En un futur, penso jo, s’haurà de crear un especialista, un moderador, un terapeuta, alguna figura professional que faci de vincle entre la realitat de l’esportista d’elit i la realitat del món social. Una persona que mantingui en consciència a l’esportista d’acord amb la veritat del món mundà, que moltes vegades està molt lluny de les seves riqueses; això o crear unes lleis que regulin l’economia a l’esport, si no estem ven perduts. Què podria haver pensat aquell nen després de la resposta de l’Etoo? ‹‹em faré futbolista perquè m’agrada o perquè tindré molts diners?›› Què hi penseu?
