Si sortim de la plaça d’Octavià i enfilem l’eix comercial cap a l’estació, per Santiago Rusiñol, Santa Maria i el Carrer Valldoreix, no trobarem cap quiosc en què comprar la premsa.
Si volem un diari haurem de pujar a la plaça del Mercat Vell, desviar-nos pel carrer de Sant Antoni o bé anar al quiosc de la cantonada de la Rambla del Celler amb Francesc de Moragas, on per cert, també hi ha una papereria. Però a, l’així anomenat, eix comercial, ni tampoc a l’antic carrer d’Alfons Sala, no hi ha cap papereria. I quan arribem a l’estació ens hem de conformar amb aquests protodiaris gratuïts que són un sopar rescalfat o una sopa aigualida, molta tinta i poca lletra. De fet, ni tan sols podem comptar amb el quiosc de l’estació, que sovint és tancat o no hi tenen canvi. Cal suposar que això es deu als lloguers altíssims que paguen les botigues per instal·lar-se en aquestes zones tan transitades. Ningú no s’arrisca a fer front a aquestes despeses amb el poc benefici que suposo deuen deixar els diaris. De manera que, de camí cap a l’estació, podem comprar-nos una parcel·la o una casa adossada a qualsevol de les moltes immobiliàries, demanar una hipoteca en la infinitat de bancs que ens envolten, comprar tot tipus de joguines infantils, un osset Tous, uns pantalonets per a nens entre 0 i 14 anys, un tortell, xocolata amb gust de xoriço o qualsevol altra superficialitat, però no ens podem comprar el diari. L’eix comercial és cada cop més un gran aparador amb molta aparença i poca substància. Tenim el poble que ens mereixem. Encara podria ser molt pitjor. DANIEL GAMPER (22/01/08) Professor de Filosofia de la UAB
