Abans de parlar del retorn a la Lluna amb l’Artemis 2, la humanitat ha viscut dècades de reptes, èxits i tragèdies que han marcat la història de l’exploració espacial. Des del primer satèl·lit artificial fins a l’arribada de l’home a la superfície lunar o la missió de rescat de l’Apollo 13, cada fita ha deixat històries que van molt més enllà de la tecnologia. L’astrofísic i divulgador científic Joan Anton Català repassa alguns dels episodis que han canviat per sempre la relació de la humanitat amb l’espai.
1957: Sputnik 1, el satèl·lit que va sacsejar el món
Tot i que el relat popular sol coronar els nord-americans, la Unió Soviètica va liderar l’exploració espacial durant molts anys. El 4 d’octubre de 1957 la URSS va posar en òrbita l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història, una bola de metall buida amb un transmissor. Català, explica que l’aparell emetia un repetitiu “bip, bip, bip” que es podia escoltar des de qualsevol ràdio del món sintonitzada a la freqüència adequada.
L’impacte psicològic va ser enorme, especialment als Estats Units. “Imagineu una família de l’Amèrica profunda escoltant aquell senyal que semblava dir: nosaltres ja som aquí dalt i vosaltres encara no”, explica l’astrofísic. El llançament va marcar l’inici real de la cursa espacial en plena Guerra Freda.
La pressió va augmentar un mes després amb el llançament de la gossa Laika a l’Sputnik 2, una missió amb un secretisme absolut on la ciència anava a remolc dels interessos militars.
1961: Yuri Gagarin, el primer humà a l’espai
L’abril de 1961 Yuri Gagarin es va convertir en la primera persona a completar una òrbita al voltant de la Terra. El programa soviètic estava envoltat d’un secretisme absolut: ni tan sols les famílies dels candidats sabien que s’estaven preparant per viatjar a l’espai. Els astronautes de la URSS vivien en condicions “extremadament humils” i confinats, lluny de la vida de luxe i les portades de revista dels seus homòlegs estatunidencs.
La missió de Gagarin va acompanyada de diverses anècdotes. Català explica que minuts abans de l’enlairament, els enginyers es van adonar que el vestit de Gagarin no portava cap insígnia de l’URSS. Davant la por que fos confós amb un pilot espia de la Guerra Freda en aterrar i acabés penjat de la forca, van cridar a correcuita un enginyer amb bona lletra perquè, amb pinzell i tinta vermella, pintés les sigles ‘CCCP’ al casc.
El retorn també va ser digne d’una novel·la. Gagarin va aterrar en paracaigudes enmig d’un camp agrícola. Una camperola i la seva neta, espantades en veure un home vestit de taronja caient del cel, van intentar fugir. Aleshores el cosmonauta va cridar “Soc soviètic, soc compatriota!”, i els va demanar un got de llet i un carruatge de cavalls per buscar el telèfon més proper per comunicar-se amb el centre de control.
1967: Les tragèdies de l’Apollo 1 i la Soiuz 1 que van canviar la seguretat
El gener de 1967 es va viure una de les pitjors tragèdies de la NASA. Durant un entrenament rutinari a terra de l’Apollo 1, amb el coet totalment buit de combustible, un incendi a l’interior de la càpsula va acabar amb la vida de tres astronautes. Els errors de disseny van impedir obrir la porta a temps.
La investigació posterior va revelar que les presses de la competició havien portat la NASA a pressionar en excés les empreses subcontractades i es van arribar a trobar fins i tot eines oblidades dins de l’habitacle del coet.
Per a Català, aquell accident va marcar un abans i un després en la cultura de seguretat de la NASA. Després de la investigació, els responsables del programa van assumir els errors comesos i van impulsar canvis profunds. L’agència espacial americana va jurar “mai més” comprometre vides humanes per motius polítics.
La paradoxa va arribar només tres mesos després, l’abril de 1967, quan la Unió Soviètica va patir la seva primera víctima mortal: Viktor Komarov a la Soiuz 1. A diferència dels estatunidencs, les autoritats soviètiques no van fer cap acte de constricció.
Els enginyers havien avisat que la nau no estava a punt, però el poder polític va imposar la missió per fer-la coincidir amb el Dia Internacional del Treball. La priorització de la propaganda sobre la seguretat va acabar en tragèdia quan la nau s’estavellà en el retorn a la Terra.
1969: l’arribada a la Lluna i el bolígraf que va salvar l’Apollo 11
Tothom recorda la cèlebre frase de Neil Armstrong trepitjant la Lluna el juliol de 1969: “Un petit pas per a l’home i un gran salt per a la humanitat”, però el pla original estipulava que el primer a baixar havia de ser Buzz Aldrin.
Oficialment, la NASA va al·legar que la disposició física dels astronautes dins del mòdul feia més fàcil la sortida d’Armstrong. La realitat, desvetllada anys després, és que una comissió secreta va avaluar les personalitats de tots dos: van preferir el perfil humil, discret i marcat per la tragèdia familiar d’Armstrong abans que l’ambició i el caràcter més competitiu d’Aldrin per representar tota la humanitat.
Una altra anècdota va tenir lloc després de l’alunatge. En moure’s dins del mòdul lunar, Armstrong o Aldrin van trencar accidentalment una petita palanca imprescindible per posar en marxa el motor que els havia de permetre tornar a enlairar-se des de la Lluna.
El pànic es va estendre a Houston, que només va saber recomanar-los que dormissin mentre buscaven una solució. Una solució que va arribar gràcies a l’enginy de Buzz Aldrin, doctor en enginyeria, que va utilitzar el seu bolígraf per encaixar-lo en el buit de la palanca trencada i fer la força necessària per activar el motor. Català explica que Aldrin encara conserva el bolígraf que probablement li va salvar la vida.
1970: Apollo 13, la missió més èpica
Per a Joan Anton Català, la missió més èpica de l’espai no és la de l’arribada a la Lluna, sinó l’accident de l’Apollo 13 l’abril de 1970. El que s’anunciava com un viatge rutinari que ja no interessava ni als mitjans de comunicació es va capgirar amb una explosió a 300.000 quilòmetres de la Terra.
La NASA va haver d’improvisar una missió de salvament des de zero en qüestió de minuts, fins al punt que el mateix president Nixon ja tenia preparat el discurs de condol a la nació.
El president dels Estats Units ja preparava un discurs per comunicar la mort dels astronautes, però els equips tècnics van aconseguir portar-los de tornada. “No va ser només qüestió de sort. Eren els millors enginyers, els millors científics i els millors astronautes del moment”, assegura Català.
1986 i 2003: Challenger i Columbia, els errors que es van repetir
L’exploració espacial també va viure dos dels seus episodis més tràgics amb els accidents dels transbordadors ‘Challenger’ (1986) i ‘Columbia’ (2003), que van provocar la mort de catorze astronautes.
Català recorda especialment el cas del ‘Challenger’. La nit abans del llançament, un enginyer subcontractat va advertir que les baixes temperatures podien provocar una fallada crítica als coets laterals. Tot i els avisos, la missió va continuar endavant.
Segons va relatar, aquell enginyer va arribar a casa convençut que l’endemà hi hauria una tragèdia. “Demà matarem set persones”, hauria confessat a la seva dona.
Explorar l’espai, avui amb més prudència
Malgrat que el risc zero continua sense existir, Català considera que l’exploració espacial actual és molt diferent de la dels anys seixanta. Les missions avancen més lentament perquè la seguretat és una prioritat i les tecnologies es proven amb molta més exigència.
Tot i això, recorda que l’espai continua sent un entorn extrem i que reptes com una futura missió tripulada a Mart encara obligaran a resoldre problemes tan importants com la pèrdua de massa òssia i muscular dels astronautes després de llargues estades en microgravetat. Per això conclou que la humanitat encara es troba “a les beceroles” de l’exploració de l’univers.
