A Sant Cugat ja fa massa temps que l’habitatge ha deixat de ser un dret per convertir-se en un mecanisme d’expulsió. I el cas dels blocs de Vivenio a Mira-sol ho mostra amb tota la cruesa. Estem parlant d’un fons voltor que compra habitatges, espera que s’acabin els contractes, buida finques i posa famílies contra les cordes.
L’habitatge s’ha convertit en un negoci per a grans tenidors, fons d’inversió i empreses que no tenen cap vincle amb la ciutat ni cap interès pel veïnat. El seu objectiu no és garantir llars, és extreure rendiment: comprar, pressionar, apujar, buidar, revendre o tornar a llogar a preus impossibles. I cada vegada que això passa, Sant Cugat perd veïns i veïnes, perd comunitat i perd ciutat.
Una de les veïnes afectades ho deia amb una frase que costa molt treure’s del cap: “No hi ha res pitjor que haver de marxar d’on no vols marxar”. Aquesta frase resumeix què vol dir l’emergència habitacional. No parlem només de contractes o de metres quadrats. Parlem d’arrelament, d’escoles, de xarxes de suport, de salut mental i de vides trencades perquè algú, des d’un despatx, ha decidit que la rendibilitat d’un actiu immobiliari val més que el dret a viure a casa teva.
Precisament perquè el cas Vivenio no és una excepció, sinó una expressió més d’un model que expulsa, fa uns dies des de la CUP vam organitzar una jornada d’habitatge amb una idea molt clara: exposar mesures que podem aplicar des de ja, des del municipalisme, per començar a revertir el problema de l’habitatge. Perquè el mercat immobiliari a Sant Cugat està absolutament embogit, sí. Perquè el model de ciutat elitista, la pressió especulativa sobre el sòl i la conversió de l’habitatge en mercaderia estan expulsant la gent, també. Però aquesta realitat no pot ser una coartada per a la inacció.
Més enllà dels grans projectes com Can Ametller, que poden ser importants però que seran una realitat a molt llarg termini, des dels municipis hi ha eines, hi ha capacitat d’intervenció a curt termini i hi ha responsabilitat política. La qüestió, doncs, és si hi ha voluntat i prioritat política per fer-ho.
Des dels ajuntaments es poden fer moltes més coses de les que sovint se’ns diu: exercir el dret de tanteig i retracte per evitar que habitatges acabin en mans de fons voltor, mobilitzar pisos buits, aplicar recàrrecs fiscals als grans tenidors, limitar i fiscalitzar lloguers de temporada, colivings i operacions que buiden habitatge residencial per convertir-lo en negoci. També es poden impulsar cooperatives en cessió d’ús, masoveria urbana, borses de lloguer assequible i polítiques perquè els pisos tornin a ser llars. Es poden fer coses, ja, des de demà, que generin un canvi de rumb substancial.
Ara, no hi haurà política d’habitatge digna si no s’assenyala i es combat qui fa negoci amb l’expulsió del veïnat. I això vol dir assumir que l’Ajuntament no pot ser neutral. Davant d’un fons voltor que expulsa veïnat, no val mirar-s’ho de lluny. No val dir que el mercat és així. No val amagar-se darrere les competències d’altres administracions. Les institucions també tenen la responsabilitat de plantar cara, de pressionar, de posar traves i d’utilitzar tots els instruments legals, urbanístics, fiscals i polítics al seu abast per defensar els veïns i veïnes.
Perquè aquesta és la pregunta de fons: de quin costat es posa Sant Cugat? Del costat de les famílies que volen continuar vivint aquí, o del costat d’un mercat que només entén la ciutat com una oportunitat de negoci? Del costat de qui construeix comunitat, o del costat de qui la trenca per obtenir rendibilitat?
El model actual no és inevitable. És el resultat de decisions polítiques. I, per tant, també es pot combatre amb decisions polítiques. No tenim una solució màgica, però sí eines. I si les eines existeixen i no s’utilitzen, el problema ja no és només el mercat: és la manca de voluntat política per enfrontar-s’hi.
Per això el cas de Vivenio no es pot tractar com un conflicte privat entre propietat i llogaters. És una prova de foc per a la ciutat. Quan un fons voltor amenaça d’expulsar veïnat, l’Ajuntament ha de decidir si es limita a acompanyar el dol o si planta cara políticament. Si només lamentem cada expulsió quan ja és massa tard, estem assumint com a inevitable una ciutat on només es queda qui pot pagar més.
Sant Cugat ha de triar. I nosaltres ho tenim clar: amb els fons voltor no s’hi conviu, se’ls combat. I amb els veïns i veïnes no s’hi especula, se’ls defensa.
