Un santcugatenc recolzat a la barana d’un dels molts ponts sobre el Sena a París no és res més que un provincià mirant com flueix la grandesa sota els seus peus.
Aquí, l’Ajuntament es gasta una fortuna en publicitat per conscienciar-nos sobre la sequera. Allà, l’aigua raja a dojo. Acostumats a bellugar-nos en una escenografia petitburgesa i polsegosa, els santcugatencs badem als ponts sobre el Sena i no entenem res. De fet, n’hi ha un munt de conciutadans que a la primera oportunitat que troben, aprofiten per voltar pel món. Van a Egipte, a l’Amazones o a Praga i s’ho miren tot amb els seus ulls petitburgesos de secà i, naturalment, no entenen res. O van a Nova York, París o Londres i encara entenen menys coses de les que els envolten. Aquí ens preocupem per l’aigua, per la conservació d’unes poques tradicions, i també llegim llibres i de vegades ens creiem que som al centre del món. Però, no. El centre del món és allà on l’aigua raja. A la riba del Sena, del Danubi o del Nil. A l’Europa verda i rica. A l’Amèrica fèrtil i ubèrrima. Als cocodrils africans. Aquí els fills dels petitburgesos arriben a casa colgats de pols i a la banyera sempre hi ha restes de sorra. El futur és de secà, per nosaltres. L’aigua ja no és res més que turisme. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
