Com en totes les guerres, que són injustes i immorals en fons i forma, una de les derivades més enllà de la mort i de la destrucció de béns i esperances de futur i felicitat, en els llocs de conflicte directe, és que a més, apareixen els fets anomenats col·laterals, que s’escampen fora de la zona de lluita, incidint en poblacions llunyanes, que s’afanyen a dir, que no tenen res a veure amb el conflicte.
Això a escala local ens ha passat en els darrers temps en l’enfrontament entre Rússia i Ucraïna i actualment en el d’Orient Mitjà.
Més enllà de les valoracions humanes, socials, morals, aquests conflictes ens fan veure la nostra feblesa com a societat, ja que incideixen en el nostre model de vida totalment depenent de l’energia, que majoritàriament no tenim, i que fem servir per a tot, en quantitats desorbitades.
Ara, sembla que ens adonem que els mitjans de producció, tots, no tan sols l’agricultura, ramaderia i pesca, requereixen gran quantitat de combustibles fòssils per funcionar.
El qual mostra unes clares mancances educatives, ja que simplement observant el dia a dia del món, es pot veure com a part de la ingent quantitat d’energia que rebem del sol, per funcionar d’acord amb el nostre sistema socioeconòmic, a més d’aquesta, requerim grans quantitats d’energia fòssil, obtinguda fa milions d’anys a partir del sol, i guardada en estructures geològiques, fins que com espècie ens vam decidir a emprar-la, o malbaratar-la.
La guerra és el problema, però la causa, tant dels danys directes com els col·laterals és un sistema socioeconòmic, depredador de béns per tal de continuar l’enfollida carrera vers un creixement impossible, per manca de recursos, i per injusta i insolidària, ja que cada cop són més el que es queden fora d’aquest ara i en el futur.
Fa aparèixer un somriure irònic, quan s’escolten i llegeixen pedants del res, que ens parlen de fertilitzants, de combustible pel transport i transformació dels productes agroalimentaris, d’energia per la conservació dels aliments…, sense adonar-se, que es refereixen a la xocolata del lloro del problema, que necessitem energia per tot, com bé va quedar pales en la gran apagada de l’abril del 2025.
Sens dubte, abans de res i sobretot va de parar les guerres, diligentment i contundentment, mentre en paral·lel, plantegem un sistema socioeconòmic sobri i just, basat en el coneixement i el sentit comú.
Sona buit, o llunyà, o impossible, potser si immediatament a gran escala, però, perquè no començar en la quotidianitat municipal?
Pensar a partir del que es coneix, com construir una nova realitat per tothom, fins i tot pels que no ens sabem ni imaginar, pot semblar somiar, però si més no per mi, és tenir esperança, per tractar de contribuir al fet que així sigui.
Canviar pot fer por, però la realitat actual també, fins i tot més. Siguem decidits, la por és una manera de morir en vida, i no paga la pena.
ROBERT SAVÉ és membre del consell de barri de Mira-sol
