El 2018 Sant Cugat va aprovar una norma que preveia destinar fins al 30% de l’edificabilitat de les noves promocions a habitatge protegit, però sense fer-ho obligatori. Depenia de “l’amenaça” que el govern municipal exercís el dret de tanteig i retracte si no s’aplicava. El resultat és evident: no s’ha exercit mai aquest dret i la regulació no ha generat ni un sol habitatge protegit des que és vigent.
El 30% no és només una manera de sumar habitatge protegit. És, sobretot, una mesura anti-especulació. Posa una condició molt clara a qui vulgui fer una gran rehabilitació o una nova promoció a Sant Cugat: no podeu venir aquí només a vendre pisos de luxe a 600.000 euros i marxar amb els beneficis a la butxaca. Si voleu construir en aquesta ciutat, heu d’assumir també la responsabilitat de garantir que una part d’aquests pisos serà accessible per a la gent que hi viu i hi treballa.
Això canvia el model de negoci. Filtra quin tipus de promotors arriben i quin tipus de ciutat es construeix. L’habitatge deixa de ser només un actiu per especular i passa a ser també una eina de cohesió social. Sense 30% obligatori, cada nova promoció esdevé de pisos de luxe; amb el 30% obligatori, enviem un missatge clar: a Sant Cugat no es ve a fer negoci ràpid, es ve a fer ciutat.
Durant anys, sectors immobiliaris i alguns actors polítics han presentat el 30% obligatori com una fantasia radical o un atac a la iniciativa privada. Avui aquesta retòrica ha quedat desmentida: el Tribunal Suprem ha avalat la reserva obligatòria del 30% d’habitatge protegit a Barcelona com una eina legítima de política pública. La justícia ha deixat clar que aquesta mesura és possible i compatible amb el marc legal. Si Barcelona ho pot fer, per què Sant Cugat no?
Algú dirà que el problema de l’habitatge no es resoldrà només amb una mesura urbanística. És cert: cal lloguer social, mobilitzar habitatge buit, regular preus i invertir recursos públics. Però renunciar a una eina avalada jurídicament i ja aplicada en altres ciutats és una irresponsabilitat. Sobretot en un municipi on l’habitatge és una de les principals preocupacions de la ciutadania que expulsa i empobreix a marxes forçades els veïns i les veïnes.
L’habitatge no pot ser només un actiu d’inversió; ha de ser, abans que res, un dret. Fer obligatori el 30% d’habitatge protegit és una manera concreta de dir que l’interès general pesa més que la pressió especulativa. Si volem una ciutat per a tothom, el 30% ha de deixar de ser opcional per convertir-se en una obligació real, una autèntica vacuna contra l’especulació.
RAMON GUTIÉRREZ és el portaveu de Sant Cugat En Comú Podem
