Ja feia temps que un servidor, que ja volta la trentena, s’havia adonat d’aquesta situació, que no deixa de ser sociològicament curiosa.
Però un e-mail rebut la setmana passada va acabar de confirmar les meves sospites. El primer que vaig veure en obrir aquest correu electrònic va ser una instantània del conegudíssim, a la meva infantesa, ‘Casiotone’. Per a tots aquells als quals el mot els soni a quelcom xinès, els diré que el Casiotone era un sintetitzador per a infants que va marcar tota una època. Mentre reia i recordava passatges de la meva infantesa, una companya es va acostar per veure quin motiu em feia esboçar un somriure tan ampli. La reacció de la periodista de Cugat.cat va ser reveladora. “Què és això?”, va dir. No m’ho podia creure! Un enginy tan familiar per a mi, era totalment desconegut per a la meva companya de taula. Acte seguit em van venir a la ment imatges del joc de construcció Tente, del desafiament audio-cromàtic Simon, de jocs de taula com Hotel, Hipopotamo Traga Bolas, ¿Quién es Quién? i Telesketch. Els que vàrem passar la nostra infantesa durant els 80’s anàvem al col·legi amb la motxilla carregada de Plastidecor, de plastilina Jove i de Dacs. Al pati del ‘cole’ jugàvem amb ‘canicas i canicones’, llençàvem la baldufa i menjàvem caramels Pez. Vàrem aprendre les nostres primeres paraules en anglès en companyia del monstre Muzzy, quan acabava la programació de televisió veiem la ‘carta de ajuste’ i ens refrescàvem bevent Cherry Coke. Per veure un vídeo ho fèiem en un reproductor Betamax i la revolució tecnològica va arribar amb el Walkman, la Nintendo Entertainment System i la Sega Game Gear. Si no fos perquè em conec, diria que m’estic fent vell!
