Diana Riba
Et vas formar en pedagogia a la Universitat de Barcelona. Què et va portar a escollir aquesta disciplina?
Jo anava encaminada a fer farmàcia, i no vaig aprovar la selectivitat. Vaig tenir un any més per preparar-me-la, i em vaig llegir tots els plans d’estudi que podia fer en aquell moment. Quan vaig llegir el de pedagogia, vaig pensar que allò era el que havia de fer jo.
Com recordes la teva infantesa i adolescència?
Vaig passar una infantesa i adolescència a les muntanyes fent molt esport, amb els meus pares i els meus avis. Envoltada de tot aquest món de l’esquí i l’excursionisme ja era bastant activa. A Barcelona, pero, també practicava voleibol, estava a l’Espanyol i a la Selecció Catalana. I en el moment de triar si entrava al Centre d’Alt Rendiment, en aquell moment la Blume, o si anava a estudiar BUP i COU, vaig decidir deixar la carrera esportiva i centrar-me més en els estudis.
Quan arribes a Sant Cugat i amb quines perspectives?
Hi arribo des que neixo, perquè els meus avis tenien una torre a Mas Gener, a Mira-sol. En tot cas, nosaltres vivíem a Barcelona, a la Plaça Reial, i quan amb el Raül vam tenir l’Elda, la nostra filla, es va convertir en un espai molt poc amigable. Vam deixar de tenir referents on sempre coneixíem els veïns, tot allò va canviar molt, i vam decidir venir a Sant Cugat. Va ser un molt bon canvi, i no m’ho esperava, perquè soc una persona molt de ciutat. M’hi vaig establir professionalment a través de la llibreria Pati de Llibres, i també m’hi vaig vincular a través de diferents entitats de cultura popular. Em vaig sentir, no només acollida, sinó molt arrelada.
La llibreria la vas regentar entre el 2007 i el 2017. Quina importància tenen per a tu la literatura i la lectura?
La veritat és que molta. Vaig néixer en una família molt catalanista, l’any 75. La família va viure exilis, presons… van ser recurrents per la lluita de la llengua catalana. La meva mare va decidir no estudiar a la universitat fins que no hi hagués Filologia Catalana, i em portava a les classes a la Universitat de Barcelona, perquè no tenien recursos per deixar-me enlloc més. A casa hi havia una biblioteca amb tots els llibres que es publicaven en català en aquell moment. Sempre he sigut una persona molt lectora, i quan em va sortir l’opció de muntar un projecte com la llibreria Pati de Llibres, doncs m’hi vaig tirar de cap.
Vas ser vicepresidenta dels Gausacs. Hi segueixes vinculada?
Sí, tinc la camisa ben posada a l’armari, sempre a punt per posar-me-la. En aquests moments, la meva agenda no em permet fer assajos, però sempre que hi ha una actuació en la qual hi podem participar, hi anem amb la família. En realitat vam arribar a Gausacs perquè la nena, en una de les actuacions castelleres, quan ho va veure, va dir que ella volia pujar allà dalt.
Ho has hagut d’explicar alguna vegada, això dels castells?
Al Parlament Europeu sempre hem d’explicar d’on venim, què fem i quines són les característiques que més ens diferencien, i els castells arriben a tot arreu, a Europa, i tenen moltes preguntes. La veritat és que no s’entén gaire bé des de fora com funcionen, perquè no és només fer un castell, una colla castellera va molt més enllà, té un arrelament social molt important.
El 2017 tot va canviar. Quins canvis importants es produeixen i què és el que ha estat més difícil de gestionar?
Primer de tot, vaig tenir una operació que va anar molt bé, però que em va fer replantejar què volia fer. També va ser quan vaig decidir que era el moment de traspassar la llibreria. I, per descomptat, l’empresonament del Raül, que canvia absolutament el nostre dia a dia. Va ser un repte personal, familiar i, fins i tot, col·lectiu. Només puc agrair a la comunitat de Sant Cugat, que es va volcar en aquest canvi, a ajudar aquesta família a sobreviure. No només políticament, sinó també a nivell personal.
Sempre explico una anècdota que crec que és molt visible: estava a casa amb l’advocat, el fill petit, la nena havia d’anar a La Guinardera. Vaig enviar un WhatsApp perquè algú m’ajudés a portar l’Elda cap allà i van aparèixer, no ho sé, cinc, sis, deu cotxes amb persones disposades a ajudar. Això et fa formar part d’una comunitat que es mou quan algú té algun problema, i realment n’estic molt orgullosa.
És en aquest moment que et planteges fer el salt a la política?
No m’ho havia plantejat mai, a nivell europeu, el salt no va ser una cosa molt reflexionada. Quan el Raül va entrar a la presó vam muntar l’Associació Catalana dels Drets Civils per ajudar en tota la gestió de familiars de presos i exiliats a Catalunya, i aquest pas el vaig fer d’una manera molt natural. Suposo que ve donat per això, però també d’una trucada de l’Oriol Junqueras des de la presó, en què em diu que volen que em presenti a la llista de les europees. Em van haver de convèncer.
Ara ja hi portes 11 anys. La política i les institucions són com esperaves? O t’han decebut o sorprès?
No m’han decebut ni sorprès. Sí que és veritat que és un altre entorn, un altre llenguatge, unes altres maneres de treballar, i en aquest sentit vaig haver de fer un esforç molt gran d’aprenentatge. Entendre com funciona el Parlament Europeu quan no has vingut de cap altre Parlament… és complicat. Vaig aprendre a negociar amb diferents grups polítics, persones de diferents estats membres de la Unió Europea, que veuen el món d’una manera molt diferent. El Parlament Europeu és una font de riquesa molt gran, el teu cervell està sempre molt content perquè l’estàs alimentant moltíssim.
T’has plantejat posar data de caducitat a la carrera política?
Doncs la veritat és que no. Una cosa que aprens en política, i també a la vida, és que no pots posar-te línies vermelles. Sí que és veritat que són molts anys, i a mi també m’agrada molt estar a casa i formar part d’aquesta comunitat de Sant Cugat, per tant, ho veurem.
Quin és el principal repte que tens per davant, políticament?
Potser el primer és veure com acabem aconseguint que el català sigui idioma oficial a la Unió Europea. I després, en el meu cas, jo estic molt endinsada en totes les directives, al voltant de mitjans de comunicació, cultura, tot el món de protecció de periodistes, intel·ligència artificial en el món cultural… i en aquesta legislatura hi haurà legislació en aquest sentit.
Tens algun missatge per a les persones que es vulguin implicar en la societat i no saben com fer-ho, i també per a la ciutadania en general que sent aquesta desafecció per la política?
Si no tornem a les trinxeres, ens canviarà moltíssim el món on estem. I ho veiem en aquells llocs on, per exemple, l’extrema dreta o partits antieuropeus estan arribant a governs i s’estan acabant drets tan assolits a la nostra vida com pot ser el dret a l’avortament, el dret de les persones LGTBI a casar-se, a tenir igualtat de drets entre nosaltres. Els polítics som ciutadans i ho hem de permeabilitzar molt més, per tant, animaria a tothom a activar-se en aquest sentit.
