Una xifra contra qualsevol futur que imaginis: el 2025, el Banc d’Espanya calculava que l’Estat espanyol pateix un dèficit de 600.000 habitatges. El projecte de Ca n’Ametller és una resposta a aquesta distopia en forma de distopia.
La setmana passada, Ramon Gutiérrez, tant coneixedor d’aquest poble, assenyalava al seu article 2036 la variable temps futur. A Blade Runner 2036, per Los Angeles transiten replicants que prefereixen suïcidar-se abans de veure morir al seu creador. Per Ca n’Ametller 2036 joves lliuren un bon tros de la seva vida abans de veure com el sistema bancari i la financerització[1] converteix no sols la casa, sinó també al deutor, en objecte d’extracció financera. Pot ser que siguin històries germanes. La diferència entre ambdues és que la ficció Blade Runner 2036 no enganya, però Ca n’Ametller 2036 es refereix a un temps de respiració, no de ficció i la respiració és un gest biològic imprescindible mai figuratiu.
En Ramon proposa viure primer 2026: “defensem habitatge assequible, blindem el 30% d’HPO també a la ciutat consolidada”. Sant Cugat 2026 un dia va ser un futur com és 2036 ara, en quina manca de lucidesa hem caigut per a viure en aquesta distopia residencial?
Podem intentar explicar-ho amb un petit relat íntim i ja tornarem a les dades macro: imagina’t a tu mateixa/mateix a finals del s. XX, un moment important en la teva vida. Reps les primeres notes de la teva filla gran i en la mateixa setmana la notícia que potser un banc, potser una caixa d’estalvis, ha aprovat una hipoteca a favor teu amb la que podràs comprar una casa a Sant Cugat del Vallès, un poble que sempre et va agradar.
La hipoteca s’emporta una bona part de la teva vida, però la compensació financera que genera la revaloració de l’habitatge, entre dues i quatre vegades, et permet pensar que has amortitzat el cost dels interessos d’aquesta dura hipoteca. Però és un orgull: no eres més que el fill d’un proletari, ja ni ho recordaves i mira, has pujat a propietari[2]! Si alguna cosa ens treu la ximpleria de ficar-nos en política és ser un propietari.
El cost dels estudis de la teva filla s’ha emportat molta menys vida, però la compensació és molt major: ella està més preparada per a la vida que tu. És hora de parar, et jubilaràs, però ella, que està obrint la seva vida a un projecte propi, no es pot independitzar.
La realitat és distòpica també l’any 2026: la casa, amb el seu joc financer, ha generat una possibilitat de supervivència major que la formació i la vocació de la teva filla. Algú, un propietari d’habitatges molt diferent de tu, s’emportarà el 50% de la seva vida laboral per a poder tenir un sostre i, en tot cas, viurà en una habitació, aquest propietari està molt protegit i la teva filla no: Llei de lloguers 4/2013, de mesures de flexibilització i foment del mercat del lloguer.
D’altra banda, que ella compri una casa que té un cost equivalent a quaranta anys del seu sou, no és rendible, ni tan sols possible. Algú de dins de Catalunya o de fora, molt de fora, un stogie[3], diu: “ja n’hi ha prou de proletaris propietaris! Amb la generació de la teva filla trenquem aquest motlle que pensaves etern!”
Quan la dreta parlamentària, també la que proposa Ca n’Ametller 2036, bloqueja al Parlament espanyol un alleujament temporal per a inquilins[4], no defensen als propietaris com tu; defensen a una determinada jerarquia social de propietaris. Per les dretes, la propietat rendista pesa més que la vida material dels teus.
La manca de 600000 habitatges és una distopia 2026 a l’altura de la de Blade Runner 2036: Com aconsegueixen que un bé primari molt demandat pugi de preu sense fre i es converteixi en un dipòsit financer? Generant una escassetat autoprovocada que és contrària a la llei de l’oferta/demanda. Els stogie són poca gent, tenen moltíssims diners i això els permet programar l’escassetat, els governs els reben, l’acaparament de blocs de cases és sempre possible, els desnonaments consecutius són fàcils, l’escassetat genera desesperació i la desesperació sobre un element vital és molt rendible.
RAMÓN COSTAFREDA és activista d’En Comú Podem
[1] La financerització és el procés pel qual els mercats, institucions i lògiques financeres adquireixen un pes sense precedents en l’economia global, prioritzant l’obtenció de beneficis a través de l’especulació i els productes financers, en lloc de generar-los mitjançant la producció i venda de béns i serveis
[2] “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”, José Luis Arrese, ministro de vivienda en un gobierno de Franco.
[3] Un puro per a referir-se al tipus que el fuma. Expressió dels EUA per a referir-se amb una certa admiració a un especulador mafiós. Nosaltres li direm *********** plens d’admiració.
[4] El Congrés dels Diputats va rebutjar el decret d’habitatge per a prorrogar els lloguers a causa del vot en contra de Junts, PP i Vox, i l’abstenció del PNB.
