La fibromialgia, la sensibilitat química múltiple i l’encefalomielitis miàlgica són algunes de les malalties que s’inclouen sota el paraigua de les síndromes de sensibilització central (SSC), un conjunt de patologies amb símptomes incapacitants que triguen, de mitjana, uns quatre anys a diagnosticar-se. Segons explica la doctora Teresa Mur, coordinadora assistencial d’Atenció Primària-Ambulatòria de la Fundació Assistencial MútuaTerrassa i especialista en SSC, és com si el sistema nerviós d’aquestes persones hagués quedat en un estat d’alarma permanent, la qual cosa provoca dolor muscular, fatiga, mal de cap, palpitacions i marejos, entre d’altres.
El diagnòstic és complex i sovint es fa per descart, després de mesos o anys de proves. Els pacients acostumen a presentar fatiga, dolor muscular o marejos persistents, però sense una causa mèdica clara. Segons explica Mur, aquesta incertesa és una de les parts més dures del procés, ja que tenir un diagnòstic permet validar els símptomes i començar a abordar-los. Per això, els experts insisteixen en la necessitat de reforçar la formació dels professionals d’atenció primària per reduir el temps d’espera.
Acompanyament psicològic
Tot i que no són trastorns psiquiàtrics, ja que la fibromiàlgia està considerada una malaltia reumàtica i la fatiga crònica, neurològica, per als pacients de les SSC l’acompanyament psicològic és clau per afrontar les limitacions diàries i l’estigma social que encara envolta aquestes malalties, sovint qüestionades.
Tractament pal·liatiu
Sense cura definitiva, el tractament se centra a millorar la qualitat de vida a través de la pedagogia sobre la malaltia, l’activitat física adaptada i el suport emocional. Alguns fàrmacs poden alleujar els símptomes, però la seva eficàcia és limitada, i els especialistes alerten que els opioides com la morfina no són útils i poden generar addicció. Segons explica Mur, des de la Unitat de les Síndromes de Sensibilització Central el que es busca és tractar els símptomes del pacient més enllà de quin sigui l’origen de la malaltia.
Amb una prevalença que podria arribar al 5% de la població (i probablement infradiagnosticada), els professionals reclamen més consens científic i recursos per a les unitats especialitzades, especialment davant l’augment de casos vinculats al post-Covid.
